Marató dels dements, 42km 3800m+:
21 de desembre de 2015
La de avui és una cursa molt però que molt especial. Promet molt, ja que els seus 42 km amb 3800m+ reals fan trontollar a tothom i a mi en aquest tipus de curses em sento molt cómode. Però no és això el que la farà tant especial, no.
El que la fa especial és qué és la meva 1ª cursa per parelles, i la veritat es que sempre en volia fer alguna. A més la parella en aquest cas és en Jaume. Qué si haig de dir la veritat en Jaume em provoca un pesigolleig a l'estomàc, similar al que et produeix aquella noia que tant agrada. Però no és que tingui papallones a l'estomàc d'ell, no. Aquest pesigolleig es degut al estat nerviós que provoca anar amb un animal com ell. Però d'altre banda ara mateix és amb qui més il·lusió em fa córrer.
Arrenca la cursa, i arrenca forta. Ens han ajuntat amb els de la mitja, i a més hi ha un nivell al davant que faria por a qualsevol! En Jaume em fa apretar, i desde les primeres passes veig que avui no és el meu dia, tant que en Jaume em diu:
-Joan avui veuràs el que és que et passin corredors un rere l'altre sense parar.
I és que a més és de veritat, no portem ni tan sols 15km que ja tinc la sensació que ens han passat almenys una vintena de corredors.
Poc abans de arribar al km20 ens atrapa en Salvador, que observa sorprés sense entendre com ens ha atrapat i a més tan a a prop. Llavors en Jaume em diu:
-Joan, això si que no, això si que no pot ser. Per aquí no passo eh Joan! M'hen vaig amb en Salvador.
Avui no els puc seguir ni en broma. Em tremolen les cames i crec que en qualsevol moment em caure al terra. Acabo arribant sense saber com al proper avituallament i tinc que abandonar. Això sí, abandono sense n'hi pensar-m'ho gens. No tinc remurdiments. Aquest cop plego perqué no podia fer ni una passa més i m'hagués fet molt de mal, ja que el terreny era força técnic.
Acabo el cap de setmana molt i molt preocupat, ja que no sé el que em passa i encara menys com solucionar-ho, i a mes a mes la setmana que be tinc rogaine amb en Jaume.
-Mare meva, ja cal que em recuperi aviat, que sinó m'hi quedaré allà mateix!
En conclusió, una edició sens dubte per oblidar, però una cursa per recordar per el gran ambient i un recorregut que em queda pendent per disfrutar durant les pròximes edicions que de ben segur repetiré.
0/1.
-Campionat de Catalunya de Rogaine (Sant Pere de la Portella):
Dissabte 28 de novembre de 2015
Aquesta és la meva estrena en curses d'orientació, més concretament en la modalitat de rogaine. Avui no les tinc totes, ja que no sé si em trobaré igual que el cap de setmana passat.
Comencem a fer la estrategia i a traçar-la sobre el mapa. En Jaume proposa en dividir el mapa en 2 parts. Una amb molt desnivell i fites amb puntuacions altes, i una altre part amb desnivells més baixos i fites amb puntuacions més baixes.
Tria la 2ª opció. Jo m'entrestant aprofito a pendre nota de tot el que passi avui. He vingut a intentar passar-m'ho bé i sobretot a apendre.
Arrenca la prova. Trobem les primeres fites sense problemes. En Jaume fa de llebre i va a la vegada guiant, jo enrere observant el mapa i preocurant que no s'hem escapi.
Arribem en un moment on apareix una fita entre un turó i un altre en el mapa, i tots 2 ens enfilem sense pensar-nos'hi gens cap el que sembla un turó ben definit, el qual no ho és de turó. Si haguessim pres atenció al rumb que em pres respecte a una corva que teniem com a referència, haguessim llegit sobre el mapa, que el que semblava un turó era una carena. Així que per rucs els 2 acabem formant un bucle tonto per desfer els nostres errors.
Quant portem 4h de 6h que dura la prova començo a notar les mateixes sensacions a les cames que em van fer plegar la setmana passada . En Jaume em diu:
-Joan despreocupat del mapa, que ja m'hen encarrego jo. Tú només preocupat de seguir-me.
La veritat és que ara vaig millor, i a més en Jaume m'anima i ho aconsegueix. Acabem la Rogaine amb 122 punts i 5h 48min.
Resultat d'en Jaume:
-Mala estratègia, ja veuràs com els primers faràn 5h 58min o 5h 59min, ja veuràs!
En mirar els resultats en Jaume tenia tota la raó. Però ens mirem sorpresos que em fet tercers. Tant malament no ho hem fet, no?
Això es deu a la estrategia de la 2ª opció.
-D'això em prenc nota, el més important d'una rogaine és tenir una bona estratègia. El proper cop ja preocurarem de fer 5h 58min o 5h 59min.
Estic content tot i haber-me sobrat molt les 2 últimes hores, ja que he disfrutat, he aprés i veig que encara em queda molt per apendre. La pròxima temporada, alguna que alytre rogaine caurà, això de ben segur!
1/2
jueves, 10 de diciembre de 2015
sábado, 24 de octubre de 2015
Trail del Bisaura XL, 80Km 5200m+
Diumenge 11 d'octubre de 2015
Aquest any s'havien donat veus de que sortiria un nou còmic, el còmic del Bisaura.
Aquest és un còmic un tant futurista. En el seu interior les pàgines són en blanc, ja que la gràcia de dit còmic és que s'il·lustren les vinyetes a la vegada que un es posa a llegir-lo. Evidentment les vinyetes il·lustrades són les mateixes per a tothom, però la forma de entendrele's i el sentit del humor dels lectors poden ser molt diferents. Així que per alguns lectors els farà riure i per d'altres els farà plorar.
El còmic surt a la venta i de seguida l'encarrego. Per fi m'arriba a les meves mans. L'obro i no veig res. De cop, apareix la imatge d'un arc on el darrera apareixen molts lectors. Uns llegint la versió curta (L) i d'altres llegint la versió llarga (XL).
Apareix la 2ª vinyeta. Enmig de la foscor i endins de boscos tenebrosos s'aprecien unes siluetes de diables i un drac:
(El que veuen els lectors pessimistes)
(El que veuen els lectors positius)
Ja es comença a divisar la 3ª vinyeta. Un assalt al Castell, per unes escales molt ben parides!!!
I a la 4ª vinyeta i apareixen uns protagonistes molt especials i ben presents durant tota la lectura. Els cambrers que fan calmar la gana i apagar la sed:
En la següent i apareix el castell de Milany on l'aproximació és tan animal, que em de trepar com les cabres!:
No sé si és perquè del cansament que duc a sobre de tant llegir, fa que la següent vinyeta i aparegui una taula de Vidrà així de llarga atapeïda de menjar:
Durant hores de lectura van apareixent vinyetes i més vinyetes on reapareixen cambrers molt seguidament i reiteradament, cordes entre arbres, com si un parc d'aventures per a nens és tractés.
Finalment acabo el còmic, molt rialler després d'un còmic tant divertit com aquest, i acabo il·lustrant-me en ell:
Les imatges que he vist són simplement espectaculars, i les vinyetes exposades són el mirall que reflecteix el enfoc que li he donat durant la lectura.
Alguns lectors hauran pensat que sou uns malparits, alguns però que sou els més ben parits. Alguns pensaran que sou uns cabronets, alguns però que sou els millors. El que queda clar és que tots els lectors penen que esteu bogos. Tranquils jo també.
Per bogeries compteu amb mí!
Aquest any s'havien donat veus de que sortiria un nou còmic, el còmic del Bisaura.
Aquest és un còmic un tant futurista. En el seu interior les pàgines són en blanc, ja que la gràcia de dit còmic és que s'il·lustren les vinyetes a la vegada que un es posa a llegir-lo. Evidentment les vinyetes il·lustrades són les mateixes per a tothom, però la forma de entendrele's i el sentit del humor dels lectors poden ser molt diferents. Així que per alguns lectors els farà riure i per d'altres els farà plorar.
El còmic surt a la venta i de seguida l'encarrego. Per fi m'arriba a les meves mans. L'obro i no veig res. De cop, apareix la imatge d'un arc on el darrera apareixen molts lectors. Uns llegint la versió curta (L) i d'altres llegint la versió llarga (XL).
Apareix la 2ª vinyeta. Enmig de la foscor i endins de boscos tenebrosos s'aprecien unes siluetes de diables i un drac:
(El que veuen els lectors pessimistes)
(El que veuen els lectors positius)Ja es comença a divisar la 3ª vinyeta. Un assalt al Castell, per unes escales molt ben parides!!!
Finalment acabo el còmic, molt rialler després d'un còmic tant divertit com aquest, i acabo il·lustrant-me en ell:
Alguns lectors hauran pensat que sou uns malparits, alguns però que sou els més ben parits. Alguns pensaran que sou uns cabronets, alguns però que sou els millors. El que queda clar és que tots els lectors penen que esteu bogos. Tranquils jo també.
Per bogeries compteu amb mí!
martes, 22 de septiembre de 2015
Rialp Matxicots, un excursionista enmig d'atletas, 80Km 6000m+
Dissabte 19 de setembre de 2015
Estic a la plaça del poble de Rialp on es pendrà la sortida a una de les millors curses del nostre país quant són les 4:15h del matí, aquí de moment només es veuen a membres de l'organització i a 1 o 2 atletas despistats. Sembla que els atletas no els i agrada matinar gaire i encara estan adormits. En canvi els excursionistes estem més avituats a matinar i ja estic ben despert, un punt a favor meu.
Estic posat enmig d'un corral de persones, disfresat de corredor. He canviat les botes amb Gore per bambes que amb 4 fils prims que componen el teixit m'han de aguantar un dia sencer, els pantalons llargs i reforçats per uns pantalons curts i fins com la seda que amb qualsevol frec amb una branqueta s'hem esgarraparan amb molta facilitat. Tot això em fa sentir incomode e insegur, però quant arrenca la cursa em sento molt, però que molt lleuger, no noto ni una mica de càrrega sobre les meves espatlles. I es que avituat a portar una mochila de 45l entre 8-10kg de pes, a anar amb una mochilla de joguina mitg buida... un altre punt a favor meu.
En la aproximació al Montsent de Pallars veig que no tinc tants punts a favor com em pensava, i es que aquí la gent corre, però molt. M'està a punt de sortir el fetge per la boca, però les coses canvien quant el tema es posa interessant i fa pujada de veritat. Veig que en les curses la gent li agrada molt correr, però gens caminar, la gent se'm treu de sobre amb molta facilitat en els plans, però pujant els i recupero una miqueta.
El recorregut està sent molt agraït per als peus i les cames, ja que és una catifa d'herba, i a més les vistes són d'allò més espectaculars. Arribat a Espot, veig com les cames ja no van com abans.
-Ja se'm passarà!
Però no, no passa i és que la veritat arribo a la barraca dels caçadors amb 52km i 4200m+.
-Quina bestiesa! Si per fer això un excursionista necessita 3 dies de travessa per a poguer realitzar-lo!
Aquí a la barraca dels caçadors arribo en unes 8h i molt poquet.
-Mare meva he fet en una jornada el que faria en 3, això em pasarà factura...
Durant tota la pujada fins a als búnquers he notat com cada cop la mochilla em pesa més i més a cada pas que faig, noto com les cames cada cop li costa més arrosegar aquest pes que ara deu estar sobre els 8 quilets.
Arribo a Roní, amb rep l'Alba amb molta alegría i jo molt content de tenir-la al meu costat, em falta, la veritat tenir persones conegudes al meu voltant ara mateix. Ara, en aquests instants m'agradaria anar amb la meva colla excursionista, en Salva en Jaume i la Boira. Però el ritme que camino...
-Ja m'atraparan que em recullen segur!
Comença la última pujada cap al poble de Sant Romà. La mochilla em pesa quasi 50kg, la clavícula se'm trencarà en qualsevol moment, no pot aguantar tant de pes... i durant la interminable pujada haig de parar diversos cops a descansar.
-Qui m'estigui omplint la mochilla de rocs, que pari ja!Que ja no puc més!
Acabo arribant, no sé com però acabo arribant a línea de meta. El que serien 6 dies de travessa o acabo realitzant en 1 jornada, increíble!
Sembla a ser, que fer durant els dies abans previs a la cursa el barranc Roi, Espones, barranc d'en Solà, Piñana i Viu de Llevata m'han deixat tant buit de forces que ha sigut un miracle poguer arribar.
Per miracle també el que fan en arribar la meva colla excursionista, en arribar a la poca estona havent fet la "passejada" de Canfranc la setmana passada.
Colla, que haguent fet més vondat, haguessim anat millor, no ho sé! Pero de ben segur que em disfrutat més veient més!Una colla excursionista no es forma per estar asseguda al sofà de casa no, és forma per veure món, disfrutar i compartir moments junts!
-A la propera compro el ticket de l'autocar!
Diumenge 20 de setembre de 2015
Mitja marató Rialp Matxicots, 21km 1100m+
Com a bon excursionista tornem a matinar, ens tornem a equipar i ens tornem a posar la mochilla sobre les nostres espatlles. En acabar la cursa de ahir vaig pactar d'acompanyar a una amiga, la Maite. Em va dir que camina molt i que m'aburriria anant amb ella, però jo li vaig contestar que aburrit estava jo de tant córrer i que volia començar a caminar d'una vegada per totes.
Comença la cursa i vaig l'últim, em poso a fer petar la xerrada amb en Kharim fins al bonic poble de Surp, fins aquí em passat a força gent i ni rastre de la Maite. Em despedeixo d'en Kharim i surto disparat en busca d'ella. Al fons veig l'Alba
-Que bé ja i és aquí!
Arribo i no i és...
Continuo apretant i i veig a la Lidia
-Bueno estarà amb ella...
-No hi és! Aquestes dones... es salten la amistat pel forro o qué?
-Doncs sort que anaben a caminar...
Abans de arribar a Escàs la diviso a lo lluny, corrent cara amunt per una pujada dreta dreta.
-Ostres Maite, que no anaves a caminar? Si ja em duus collat!
-Bueno...
-O bueno, ja ti val...
Acabem arribant a Rialp amb 3:02h, definitivament caminar no hem caminat gents.
-Maite, tenias raó en quant a que m'avorriría de anar amb tú.
-Del que m'he aburrit és de tant i tant córrer! el dia que volgui sortir a caminar, definitivament no ets la millor companyia ;).
Estic a la plaça del poble de Rialp on es pendrà la sortida a una de les millors curses del nostre país quant són les 4:15h del matí, aquí de moment només es veuen a membres de l'organització i a 1 o 2 atletas despistats. Sembla que els atletas no els i agrada matinar gaire i encara estan adormits. En canvi els excursionistes estem més avituats a matinar i ja estic ben despert, un punt a favor meu.
Estic posat enmig d'un corral de persones, disfresat de corredor. He canviat les botes amb Gore per bambes que amb 4 fils prims que componen el teixit m'han de aguantar un dia sencer, els pantalons llargs i reforçats per uns pantalons curts i fins com la seda que amb qualsevol frec amb una branqueta s'hem esgarraparan amb molta facilitat. Tot això em fa sentir incomode e insegur, però quant arrenca la cursa em sento molt, però que molt lleuger, no noto ni una mica de càrrega sobre les meves espatlles. I es que avituat a portar una mochila de 45l entre 8-10kg de pes, a anar amb una mochilla de joguina mitg buida... un altre punt a favor meu.
En la aproximació al Montsent de Pallars veig que no tinc tants punts a favor com em pensava, i es que aquí la gent corre, però molt. M'està a punt de sortir el fetge per la boca, però les coses canvien quant el tema es posa interessant i fa pujada de veritat. Veig que en les curses la gent li agrada molt correr, però gens caminar, la gent se'm treu de sobre amb molta facilitat en els plans, però pujant els i recupero una miqueta.
El recorregut està sent molt agraït per als peus i les cames, ja que és una catifa d'herba, i a més les vistes són d'allò més espectaculars. Arribat a Espot, veig com les cames ja no van com abans.
-Ja se'm passarà!
Però no, no passa i és que la veritat arribo a la barraca dels caçadors amb 52km i 4200m+.
-Quina bestiesa! Si per fer això un excursionista necessita 3 dies de travessa per a poguer realitzar-lo!
Aquí a la barraca dels caçadors arribo en unes 8h i molt poquet.
-Mare meva he fet en una jornada el que faria en 3, això em pasarà factura...
Durant tota la pujada fins a als búnquers he notat com cada cop la mochilla em pesa més i més a cada pas que faig, noto com les cames cada cop li costa més arrosegar aquest pes que ara deu estar sobre els 8 quilets.
Arribo a Roní, amb rep l'Alba amb molta alegría i jo molt content de tenir-la al meu costat, em falta, la veritat tenir persones conegudes al meu voltant ara mateix. Ara, en aquests instants m'agradaria anar amb la meva colla excursionista, en Salva en Jaume i la Boira. Però el ritme que camino...
-Ja m'atraparan que em recullen segur!
Comença la última pujada cap al poble de Sant Romà. La mochilla em pesa quasi 50kg, la clavícula se'm trencarà en qualsevol moment, no pot aguantar tant de pes... i durant la interminable pujada haig de parar diversos cops a descansar.
-Qui m'estigui omplint la mochilla de rocs, que pari ja!Que ja no puc més!
Acabo arribant, no sé com però acabo arribant a línea de meta. El que serien 6 dies de travessa o acabo realitzant en 1 jornada, increíble!
Sembla a ser, que fer durant els dies abans previs a la cursa el barranc Roi, Espones, barranc d'en Solà, Piñana i Viu de Llevata m'han deixat tant buit de forces que ha sigut un miracle poguer arribar.
Per miracle també el que fan en arribar la meva colla excursionista, en arribar a la poca estona havent fet la "passejada" de Canfranc la setmana passada.
Colla, que haguent fet més vondat, haguessim anat millor, no ho sé! Pero de ben segur que em disfrutat més veient més!Una colla excursionista no es forma per estar asseguda al sofà de casa no, és forma per veure món, disfrutar i compartir moments junts!
-A la propera compro el ticket de l'autocar!
Diumenge 20 de setembre de 2015
Mitja marató Rialp Matxicots, 21km 1100m+
Com a bon excursionista tornem a matinar, ens tornem a equipar i ens tornem a posar la mochilla sobre les nostres espatlles. En acabar la cursa de ahir vaig pactar d'acompanyar a una amiga, la Maite. Em va dir que camina molt i que m'aburriria anant amb ella, però jo li vaig contestar que aburrit estava jo de tant córrer i que volia començar a caminar d'una vegada per totes.
Comença la cursa i vaig l'últim, em poso a fer petar la xerrada amb en Kharim fins al bonic poble de Surp, fins aquí em passat a força gent i ni rastre de la Maite. Em despedeixo d'en Kharim i surto disparat en busca d'ella. Al fons veig l'Alba
-Que bé ja i és aquí!
Arribo i no i és...
Continuo apretant i i veig a la Lidia
-Bueno estarà amb ella...
-No hi és! Aquestes dones... es salten la amistat pel forro o qué?
-Doncs sort que anaben a caminar...
Abans de arribar a Escàs la diviso a lo lluny, corrent cara amunt per una pujada dreta dreta.
-Ostres Maite, que no anaves a caminar? Si ja em duus collat!
-Bueno...
-O bueno, ja ti val...
Acabem arribant a Rialp amb 3:02h, definitivament caminar no hem caminat gents.
-Maite, tenias raó en quant a que m'avorriría de anar amb tú.
-Del que m'he aburrit és de tant i tant córrer! el dia que volgui sortir a caminar, definitivament no ets la millor companyia ;).
lunes, 31 de agosto de 2015
GRP (Le Grand Raid des Pyrénées) l'exàmen de les 100 milles, 161Km 9536m+
Divendres 21 d'agost de 2015
Arribem a les dates tan esperades per a tots els Castellterçolins. I es qué del 21 al 25 d'agost estem de Festa Major. Jo en canvi, però, estic castigat i haig d'anar a fer un exàmen a Vielle-Aure (Hautes Pyrénées). Això em passa per no haber-me presentat als exàmens de les 100 milles d'enhunmilak, emmona o la ronda dels cims. Però bueno, per un any que em perdi les festes, no passa res...
A les 5:00h del matí ens presentem a aula els 573 alumnes que ens hem presentat a exàmen avui 21 d'agost. La aula no té ni llums, i té llum en funció de la llum solar, per tant, com l'exàmen té la pinta que serà molt llarg, m'he dut 2 frontals per si de cas. L'exàmen consta de 161 preguntes, on el més mínim error de resposta es pot acabar convertint com a no apte per a continuar.
Comença l'exàmen, les primeres preguntes les vaig traient molt bé, però arribada a la pregunta nº 31 veig com el cap em falla i em costa molt d'esforç encertar el seguit de preguntes que em van sortint. A l'aula està fent molta calor, i es qué les finestres estan tancades. Quant vaig per la pregunta nº 42 decideixo obrir les finestres i que corri una mica l'aire tu, que jo ja no puc més. Desde la finestra es veuen unes valls magnífiques desde el Pic du Midi.
Vaig contestant unes poques preguntes més fins a arribar a la pregunta nº56, on haig de parar de fer rumiar el cap d'urgència, ja que tinc mal de cap i fluixera a les cames. Com a mal estudiant duc una xuleta. En ella duc apuntats els temps que van necessitar en Salva i l'Esteban per contestar cadascuna de les preguntes, per com a referència, saber si m'estic escalfant massa el cap o no.
Trec la xuleta i veig que no, que no m'estic escalfant el cap amb excés, de fet vaig força tranquil. Així que veig de seguida que avui no es el dia per fer un exàmen tant llarg. A més no porto aspirinas per el mal de cap i fluixera que tinc a les cames. Així que hauré de seguir com sigui, no em puc permetre el luxe de suspendre el certificat de apte per a les 100 milles. Així que reposo i menjo una mica per agafar forces.
Ja tinc 76 respostes encertades i encara no sé com les he pogut encertar, la veritat. Però de cop se'm treu la son i les cames comencen a recuperar forces. Ara trobo les preguntes molt ràpidament i les encerto amb molta facilitat. Moc el llapis ràpid sí, però fent bona lletra. El sòl se'n va, a la aula s'observa com tots els alumnes encenen el frontal. Jo faig el mateix, i la poca llum que tinc no m'impedeix moure el llapis ràpidament.
Arribo a la nº 111, la finestra de l'aula ja no es pot tancar i sembla que quedarà oberta tota la nit, fa fresca, així que m'abrigo una mica i prenc 3 tasses de sopa per calentar-me. En acabar-me la sopa surto ràpid en la cerca de noves preguntes, ara que per fi estic inspirat vull aprofitar a passar preguntes ràpidament.
Un cop arribat a la nº120 miro la xuleta, observo que en les últimes 20 preguntes realitzades me'n han calgut 2h menys que respecte a un company. Ostres doncs sí que estic inspirat, sí!
Tot i estar inspirat, decideixo calmar-me i raonar una miqueta més les qüestions abans de contestar-les, ja que escriure a la vegada que raones durant l'exàmen pot ocasionar un error, i no vull treure pas la goma d'esborrar per ractificar-lo.
De les qüestions 130 a la 150 hi han uns seguits de preguntes trampes, on resoldre-les et fan rumiar de valent i el temps per justificar-les és notablament més alt. A més durant aquestes 20 qüestions aparentment sense resposta que valgui, em comencen a fer un mal als quadríceps... horrible! Això d'estar assentat tanta estona en una cadira... sembla que les cames no estan gaire acostumades! jeje.
Ja només em queden 10 preguntes, 10 preguntes per acabar l'exàmen, em començo a sentir-me eufòric, sé que ho aconseguiré! ja em poden fer mal les cames i el canell de la mà de tant escriure ja, que encara tinc prou destressa per fer anar el llapis fins que s'acabin les 10 qüestions restants!
Acabo ara si, la meva última 161 pregunta, em be de sobte un petit flash on recordo cada una de les 161 preguntes, tots els moments viscuts i l'esforç que m'ha suposat arribar fins aquí. Durant un moment sembla que estigui a punt de plorar de la emoció que sento, de la emoció que sento en obtenir aquest certificat:
El certificat de les 100 milles que m'acredita les competències necessaries per aspirar a obtenir el títol de les 100 milles que és celebrarà a l'Emmona, on espero obtenir el títol, per a la fí, acabar la carrera treient-me el màster de les 100 milles: La Ronda dels Cims. La titulació més alta existent en 100 milles. La titulació acadèmica que tot estudiant de les 100 milles vol aspirar.
El meu somni d'aconseguir el màster, veig que ja és una realitat poguer-la obtenir algún dia. Ronda vaig a per tú!
Arribem a les dates tan esperades per a tots els Castellterçolins. I es qué del 21 al 25 d'agost estem de Festa Major. Jo en canvi, però, estic castigat i haig d'anar a fer un exàmen a Vielle-Aure (Hautes Pyrénées). Això em passa per no haber-me presentat als exàmens de les 100 milles d'enhunmilak, emmona o la ronda dels cims. Però bueno, per un any que em perdi les festes, no passa res...
A les 5:00h del matí ens presentem a aula els 573 alumnes que ens hem presentat a exàmen avui 21 d'agost. La aula no té ni llums, i té llum en funció de la llum solar, per tant, com l'exàmen té la pinta que serà molt llarg, m'he dut 2 frontals per si de cas. L'exàmen consta de 161 preguntes, on el més mínim error de resposta es pot acabar convertint com a no apte per a continuar.
Comença l'exàmen, les primeres preguntes les vaig traient molt bé, però arribada a la pregunta nº 31 veig com el cap em falla i em costa molt d'esforç encertar el seguit de preguntes que em van sortint. A l'aula està fent molta calor, i es qué les finestres estan tancades. Quant vaig per la pregunta nº 42 decideixo obrir les finestres i que corri una mica l'aire tu, que jo ja no puc més. Desde la finestra es veuen unes valls magnífiques desde el Pic du Midi.
Vaig contestant unes poques preguntes més fins a arribar a la pregunta nº56, on haig de parar de fer rumiar el cap d'urgència, ja que tinc mal de cap i fluixera a les cames. Com a mal estudiant duc una xuleta. En ella duc apuntats els temps que van necessitar en Salva i l'Esteban per contestar cadascuna de les preguntes, per com a referència, saber si m'estic escalfant massa el cap o no.
Trec la xuleta i veig que no, que no m'estic escalfant el cap amb excés, de fet vaig força tranquil. Així que veig de seguida que avui no es el dia per fer un exàmen tant llarg. A més no porto aspirinas per el mal de cap i fluixera que tinc a les cames. Així que hauré de seguir com sigui, no em puc permetre el luxe de suspendre el certificat de apte per a les 100 milles. Així que reposo i menjo una mica per agafar forces.
Ja tinc 76 respostes encertades i encara no sé com les he pogut encertar, la veritat. Però de cop se'm treu la son i les cames comencen a recuperar forces. Ara trobo les preguntes molt ràpidament i les encerto amb molta facilitat. Moc el llapis ràpid sí, però fent bona lletra. El sòl se'n va, a la aula s'observa com tots els alumnes encenen el frontal. Jo faig el mateix, i la poca llum que tinc no m'impedeix moure el llapis ràpidament.
Arribo a la nº 111, la finestra de l'aula ja no es pot tancar i sembla que quedarà oberta tota la nit, fa fresca, així que m'abrigo una mica i prenc 3 tasses de sopa per calentar-me. En acabar-me la sopa surto ràpid en la cerca de noves preguntes, ara que per fi estic inspirat vull aprofitar a passar preguntes ràpidament.
Un cop arribat a la nº120 miro la xuleta, observo que en les últimes 20 preguntes realitzades me'n han calgut 2h menys que respecte a un company. Ostres doncs sí que estic inspirat, sí!
Tot i estar inspirat, decideixo calmar-me i raonar una miqueta més les qüestions abans de contestar-les, ja que escriure a la vegada que raones durant l'exàmen pot ocasionar un error, i no vull treure pas la goma d'esborrar per ractificar-lo.
De les qüestions 130 a la 150 hi han uns seguits de preguntes trampes, on resoldre-les et fan rumiar de valent i el temps per justificar-les és notablament més alt. A més durant aquestes 20 qüestions aparentment sense resposta que valgui, em comencen a fer un mal als quadríceps... horrible! Això d'estar assentat tanta estona en una cadira... sembla que les cames no estan gaire acostumades! jeje.
Ja només em queden 10 preguntes, 10 preguntes per acabar l'exàmen, em començo a sentir-me eufòric, sé que ho aconseguiré! ja em poden fer mal les cames i el canell de la mà de tant escriure ja, que encara tinc prou destressa per fer anar el llapis fins que s'acabin les 10 qüestions restants!
Acabo ara si, la meva última 161 pregunta, em be de sobte un petit flash on recordo cada una de les 161 preguntes, tots els moments viscuts i l'esforç que m'ha suposat arribar fins aquí. Durant un moment sembla que estigui a punt de plorar de la emoció que sento, de la emoció que sento en obtenir aquest certificat:
El meu somni d'aconseguir el màster, veig que ja és una realitat poguer-la obtenir algún dia. Ronda vaig a per tú!
lunes, 3 de agosto de 2015
Ultra Trail de les Valls d'Aneu, 92km 7344m+
Dissabte 18 de juliol de 2015
Fent els deures per a l'examen de les 100 milles
-Assignatura: Utva
-Temari: Coneixes a un mateix
-Durada màxima per assolir el crèdit: 30h
Estem tots els alumnes dispersats per tots els passadissos de l'institut quant son les 4:00h del mati. Quant ja no ens donem compte tenim que entrar a l'aula quan falta poc per les 5:00h, hora que comença l'horari lectiu. Es una aula petita però ben aprofitada on i cabem 158 alumnes.
El professor ens dona un problema: 92km i 7344m+ en un temps màxim de 30h per resoldre'l per tal de que el problema resolt sigui vàlid. Tot seguit engega un cronòmetre en que tots els alumnes el veiem i el podem observar durant tota la classe.
Tothom comença el problema amb moltes ganes d'acabar-lo i es posa ràpidament a trobar la formula que el resoldrà. Jo en canvi no em vull escalfar gaire el cap i començo a rumiar a poc a poc. La formula a trobar és tan llarga... que fins i tot m'he endut un àlbum de fotos de les Valls d'Àneu per distreure una miqueta la ment.
Arriba un moment en que el cap l'haig de fer rumiar de valent durant una estona, no em vull estressar, així que miro l'àlbum de fotos durant un moment i veig una pujada a la pala del Tèssol molt maca i bastant dretota. Mentrestant, miro al voltant de l'aula i ja veig com els que han sortit a trobar la formula més ràpid que jo, ja comencen a treure fum pel cap i com algun que altre ja treu la goma per esborrar les seves equivocacions.
Acabo el 1er petit problema amb sense quasi entrebancs, mentres que enseguida ja em venen molts més i aquests ja costen més de solucionar i es necessita més temps per trobar les petites equacions. Miro per 2ª vegada el àlbum de fotos, i aquí sí que no puc parar de fullejar fotos i més fotos de postal que i tinc guardades: unes valls que semblen un mar de pedres, repletes de pujades i baixades que et duen a altres valls. En aquestes fotos apareixen la Vall de Cabanes, la Vall de Gerber i la Vall de Ruda.
Tanco el àlbum de fotos.Estic a la meitat del problema i sense adonar-me ja és la hora de dinar, porto unes 8h i ja són les 13h del migdia. Ens reunim uns alumnes a la mateixa hora a menjar una mica en una aula que ens a preparat el professor per tal de no molestar als altres alumnes que encara es vulguin capficar en el problema. En aquesta sala veig com fins i tot alguns "empollons" com l'Àlex Izquierdo ja treuen fum pel cap de tant pensar.
Surto de l'aula i torno al lio, ja fa una estoneta que estic rumiant massa i torno a recórrer a l'àlbum de fotos per distreure la ment. Aperèixen en ell, unes fotos del Tuc de la Cigalera i una baixada cap a Isil repletes de paisatges espectaculars, on les baixades tècniques i els nombrosos estanys són els protagonistes d'aquest paisatge. En tancar l'àlbum, veig com "l'empollón" de l'Àlex ja agafa la goma per esborrar els seus errors.
Observo en el àlbum unes fotos del magnífic poble d'Isil quant porto sobre unes 11h des de que hem començat aquest crèdit. Aquí sí que necessito agafar i treure la mirada del full de paper que el professor Ramón ens a posat a taula. Que de veure tants números i números, m'estic començant a estressar. En la aula hi han uns professors vestits de groc que es van passejant de tant en tant a veure que tal ens va. Miren el meu full i em diuen que vaig molt bé i que no estic gaire lluny de trobar la formula, i que a més a més no estic gaire lluny dels més intel·ligents de la classe.
Rumiant rumiant, em planto a la gran última equació per resoldre dit problema. Abans de enfrontar-lo bereno una mica, observo mentrestant unes fotos espectaculars de la pujada al Montroig, on altre cop els rocs són els protagonistes de les fotos. M'acosto en el Pep Ballester, un company de l'aula que tinc just davant meu. I tos 2 comencem a buscar la solució a aquesta gran equació.
Quant duem una estona junts, en Pep decideix que em quedi a la seva cadira i que ell se'n vol anar a seure a la de enredere (a la que em seia jo), ja que no sigui que el professor ens vegi "copiant"...
Ja he resolt la última gran equació!!! Ara només cal ajuntar totes les equacions que he aconseguit resoldre i aviam si trobo la formula! Els vaig ajuntant un a un, vaig molt concentrat i la vaig trobant molt ràpidament. De sobte el cony de bombeta dels florescents de l'aula comencen a fallar i costa de veure els apunts que estic fent. Sort que a la meva motxilla, a part de carpetes i bolígrafs també i duc un frontal, així que l'encenc i ja puc tornar mans a la obra.
Finalment acabo resolent el problema:
-A poc a poc, qualsevol problema és possible ser resolt sense necessitat de agafar la goma d'esborrar en ningun moment. I a més si fas bona lletra un plus obtindràs per a la nota final.
L'entrego al professor Ramón amb bona nota "16:25h" i sent el 4rt alumne en fer entrega de la formula que resolt qualsevol equació.
Amb aquest crèdit aprovat amb notable i seguint estudiant, ja tinc data per a l'exàmen, 21,22 i 23 d'agost les 100 milles del GRP (le Grand Raid des Pyrénées).
Fent els deures per a l'examen de les 100 milles
-Assignatura: Utva
-Temari: Coneixes a un mateix
-Durada màxima per assolir el crèdit: 30h
Estem tots els alumnes dispersats per tots els passadissos de l'institut quant son les 4:00h del mati. Quant ja no ens donem compte tenim que entrar a l'aula quan falta poc per les 5:00h, hora que comença l'horari lectiu. Es una aula petita però ben aprofitada on i cabem 158 alumnes.
El professor ens dona un problema: 92km i 7344m+ en un temps màxim de 30h per resoldre'l per tal de que el problema resolt sigui vàlid. Tot seguit engega un cronòmetre en que tots els alumnes el veiem i el podem observar durant tota la classe.
Tothom comença el problema amb moltes ganes d'acabar-lo i es posa ràpidament a trobar la formula que el resoldrà. Jo en canvi no em vull escalfar gaire el cap i començo a rumiar a poc a poc. La formula a trobar és tan llarga... que fins i tot m'he endut un àlbum de fotos de les Valls d'Àneu per distreure una miqueta la ment.
Arriba un moment en que el cap l'haig de fer rumiar de valent durant una estona, no em vull estressar, així que miro l'àlbum de fotos durant un moment i veig una pujada a la pala del Tèssol molt maca i bastant dretota. Mentrestant, miro al voltant de l'aula i ja veig com els que han sortit a trobar la formula més ràpid que jo, ja comencen a treure fum pel cap i com algun que altre ja treu la goma per esborrar les seves equivocacions.
Acabo el 1er petit problema amb sense quasi entrebancs, mentres que enseguida ja em venen molts més i aquests ja costen més de solucionar i es necessita més temps per trobar les petites equacions. Miro per 2ª vegada el àlbum de fotos, i aquí sí que no puc parar de fullejar fotos i més fotos de postal que i tinc guardades: unes valls que semblen un mar de pedres, repletes de pujades i baixades que et duen a altres valls. En aquestes fotos apareixen la Vall de Cabanes, la Vall de Gerber i la Vall de Ruda.
Observo en el àlbum unes fotos del magnífic poble d'Isil quant porto sobre unes 11h des de que hem començat aquest crèdit. Aquí sí que necessito agafar i treure la mirada del full de paper que el professor Ramón ens a posat a taula. Que de veure tants números i números, m'estic començant a estressar. En la aula hi han uns professors vestits de groc que es van passejant de tant en tant a veure que tal ens va. Miren el meu full i em diuen que vaig molt bé i que no estic gaire lluny de trobar la formula, i que a més a més no estic gaire lluny dels més intel·ligents de la classe.
Rumiant rumiant, em planto a la gran última equació per resoldre dit problema. Abans de enfrontar-lo bereno una mica, observo mentrestant unes fotos espectaculars de la pujada al Montroig, on altre cop els rocs són els protagonistes de les fotos. M'acosto en el Pep Ballester, un company de l'aula que tinc just davant meu. I tos 2 comencem a buscar la solució a aquesta gran equació.
Quant duem una estona junts, en Pep decideix que em quedi a la seva cadira i que ell se'n vol anar a seure a la de enredere (a la que em seia jo), ja que no sigui que el professor ens vegi "copiant"...
Ja he resolt la última gran equació!!! Ara només cal ajuntar totes les equacions que he aconseguit resoldre i aviam si trobo la formula! Els vaig ajuntant un a un, vaig molt concentrat i la vaig trobant molt ràpidament. De sobte el cony de bombeta dels florescents de l'aula comencen a fallar i costa de veure els apunts que estic fent. Sort que a la meva motxilla, a part de carpetes i bolígrafs també i duc un frontal, així que l'encenc i ja puc tornar mans a la obra.
Finalment acabo resolent el problema:
-A poc a poc, qualsevol problema és possible ser resolt sense necessitat de agafar la goma d'esborrar en ningun moment. I a més si fas bona lletra un plus obtindràs per a la nota final.
L'entrego al professor Ramón amb bona nota "16:25h" i sent el 4rt alumne en fer entrega de la formula que resolt qualsevol equació.
Amb aquest crèdit aprovat amb notable i seguint estudiant, ja tinc data per a l'exàmen, 21,22 i 23 d'agost les 100 milles del GRP (le Grand Raid des Pyrénées).
lunes, 29 de junio de 2015
Trail Carlac, 42km 3000m+
Diumenge 21 de juny de 2015
Aquest cap de semana estic allotjat al poble de Les, a la Vall d'Aran. He vingut a conèixer aquest territori tant bonic i tant poc freqüentat que tenim gràcies a una cursa que fan en aquest poble tant bonic, el Trail Carlac. Diuen que té un desnivell de 3500m+. Jo ahir vaig anar a fer un tram del recorregut, i la veritat que no ho tinc gens clar que els tingui, així que el rellotge m'ho dirà.
Són les 7h quan s'inicia la cursa. Només començar ens fan endinsar per enmig de senders, bé, bé! A més els senders són sensacionals, el que mostra que aquest recorregut será xulo, xulo.
Passem el 1er poble, Canejan. Aquí trobem el 1er dels 9 avituallaments que hi han durant la cursa, qué és un altre dels grans alicients que té aquesta cursa. 9 avituallaments amb uns pastissets casolans... quin tip que'n faré! La baixada del poble comparteix exactament el mateix tram que em fet pujant, el qual has d'estar atent a no topar amb cap corredor.
Passada la carretera s'acaba l'escalfament i la cosa és posa seria de veritat, amb una pujada molt dreta, però sobretot molt maca, on arriba al costat del poble de Bausen i ens endinsem al Bosc de Carlac. Un bosc aparentment conegut, aparentment familiar... sembla que corri per el Montseny!
De sobte, sense avisar el Bosc de Carlac desaparteix enrere i ens mostra el gran pepino que tenim davant, el sostre que tenim que pujar, el Tuc de Canaus a 2196m. És una pujada dura, no tant per a la inclinació sinó pel camí a seguir, qué més que un camí sembla un camp a través.
Arribo al Tuc de Canaus molt baldat, buit. A partir d'aquí ens espera 10km per una carena on podem disfrutar de les majestuoses vistes que tenim desde el Pic du Midi fins a l'Aneto en la seva vessant N, espectacular. Aquesta carena és molt xula i m'agradaria continuar-la, però el recorregut al arribar al la Borda del Circ ens mana tirar avall, així que cap avall vaig! A diferencia de la pujada, cara avall em trobo molt bé, així que aprofito a recuperar el temps perdut.
Arribo a Bòssost, aquí és l'últim avituallament, veig que davant meu un corredor se'l passa de llarg, deu ser perqué no deu tenir present que li queden 200m+ que recorrer encara abans de arribar a meta. Jo en canvi, sí que ho tinc present, sí. Em paro a carregar forces amb aquests deliciosos pastisets. En acabar els 200m+ que té el camí d'Espalías i començar a baixar avall ja passo el corredor que no havia parat al avituallament.
-Ja t'està bé! Això de tenir 9 avituallaments i anant-el's saltant... només podies defallir, jeje!
Acabo arribo a meta en una miqueta menys de les 6h de cursa. Estic molt content d'aquesta cursa, ja que té un recorregut per disfrutar-lo de principi a fi. I axí a sigut, ara en quant al desnivell, molts corredors em arribat a meta i em mirat amb cara de extranyats el rellotge, d'altres el gps, però tots mirant el desnivell realitzat, i és qué un cop més, una altre cursa que és veu que están de rebaixes, que no ens agraden les rebaixes...
Gràcies però, a tota la Organització i el Voluntariat del Trail Carlac per aquest cap de semana que ens heu fet gaudir a tots!
Aquest cap de semana estic allotjat al poble de Les, a la Vall d'Aran. He vingut a conèixer aquest territori tant bonic i tant poc freqüentat que tenim gràcies a una cursa que fan en aquest poble tant bonic, el Trail Carlac. Diuen que té un desnivell de 3500m+. Jo ahir vaig anar a fer un tram del recorregut, i la veritat que no ho tinc gens clar que els tingui, així que el rellotge m'ho dirà.
Són les 7h quan s'inicia la cursa. Només començar ens fan endinsar per enmig de senders, bé, bé! A més els senders són sensacionals, el que mostra que aquest recorregut será xulo, xulo.
Passem el 1er poble, Canejan. Aquí trobem el 1er dels 9 avituallaments que hi han durant la cursa, qué és un altre dels grans alicients que té aquesta cursa. 9 avituallaments amb uns pastissets casolans... quin tip que'n faré! La baixada del poble comparteix exactament el mateix tram que em fet pujant, el qual has d'estar atent a no topar amb cap corredor.
De sobte, sense avisar el Bosc de Carlac desaparteix enrere i ens mostra el gran pepino que tenim davant, el sostre que tenim que pujar, el Tuc de Canaus a 2196m. És una pujada dura, no tant per a la inclinació sinó pel camí a seguir, qué més que un camí sembla un camp a través.
Arribo al Tuc de Canaus molt baldat, buit. A partir d'aquí ens espera 10km per una carena on podem disfrutar de les majestuoses vistes que tenim desde el Pic du Midi fins a l'Aneto en la seva vessant N, espectacular. Aquesta carena és molt xula i m'agradaria continuar-la, però el recorregut al arribar al la Borda del Circ ens mana tirar avall, així que cap avall vaig! A diferencia de la pujada, cara avall em trobo molt bé, així que aprofito a recuperar el temps perdut.
-Ja t'està bé! Això de tenir 9 avituallaments i anant-el's saltant... només podies defallir, jeje!
Acabo arribo a meta en una miqueta menys de les 6h de cursa. Estic molt content d'aquesta cursa, ja que té un recorregut per disfrutar-lo de principi a fi. I axí a sigut, ara en quant al desnivell, molts corredors em arribat a meta i em mirat amb cara de extranyats el rellotge, d'altres el gps, però tots mirant el desnivell realitzat, i és qué un cop més, una altre cursa que és veu que están de rebaixes, que no ens agraden les rebaixes...
Gràcies però, a tota la Organització i el Voluntariat del Trail Carlac per aquest cap de semana que ens heu fet gaudir a tots!
miércoles, 20 de mayo de 2015
Trencacims, 50km 4000m+
Dissabte 16 de maig de 2015
Són les 5:00h del matí, m'acabo de llevar i vaig a recollir el meu dorsal, miro al meu voltant i veig extranyat un nombre de corredors molt reduït per una cursa que té la pinta de ser de llarg de les millors curses de Catalunya. I no és per menys, 1er i per sobre de tot és situa a Paüls, i és que la gent de les Terres de l'Ebre són gent molt i molt hospitalaria, tant, que et fan sentir com a casa. 2n perqué tenen un territori de ensomni, increïble, tècnic, forts desnivells...I en 3er lloc i per acabar de rematar-ho: un recorregut de 50km amb 4080m+ passant pels llocs més emblamatics de la zona. El que fa que unint tots aquests 3 ingredients, la trencacims aspira no a 5, sinó a 10 estrelles michelin. I jo sóc 1 dels 145 catadors per a determinar el nombre de estrelles michelin que es mereix.
A les 6:20h ens entaulem tots els catadors i catadores a la línea de sortida. El servei de cambrers (voluntaris) de Paüls és increïble, i en tant sols 10 minuts ja podem asaborir el 1er ingredient: La gent de Paüls ens il·lumina la sala de estar amb unes antorxes, com si veles d'espelma es tractesin, donant un caire romàntic a aquest deliciós menú que ens tenen preparat.
A les 6:30h comença l'aparitiu, i el 2n i 3er ingredient ja el comancem a palpar. Hi ha un dit que tots els catadors coneixem: Menja poc i paeix bé. Jo en canvi m'agrada menjar molt i a la vegada que el producte sigui de la màxima qualitat (per això estic tastant la trencacims...), i prefereixo el meu dit: Menja poquet a poquet i t'ho acabaràs tot. Així que vaig angrapant poquet a poquet aquesta deliciosa pujada fins el pas de la finella.
Arribat al pas de la finella faig un glop d'aigua per tal de fer baixar aquest aparitiu més que deliciós. Em menjo Engrilló i l'estomac ja comença a notar una mica de pesigolles. Ara just que ens trobem en aquesta terrassa en la que estem entaulats, fa una "brisa" fresqueta, cosa que ens fa recuperar l'alé per proseguir en la nostra feina.
Després dels entrants "freds" comença a venir el 1er plat (Punta de l'aigua), el començo a tastar i noto com aquest plat ja és "calentet". De fet entra tant i tant bé, que tots els catadors i catadores, sense excepció agafem els ingredients del plat amb les dues mans.
Un plat fet a base de pedres, roques, matolls i una carena amb una presentació més que excepcional.
Arribat a Sant Roc acaba el 1er plat, veig com un grupet de catadors han devorat els entrants i el 1er plat massa depressa. Sel's veu per l'expressió de la cara i en la manera de mastegar que tenen. Ni tant sols poden amb el codony que tenen entre dents, cosa que a mi s'hem desfà a la boca amb molta facilitat. Trencacims és un menú que s'ha de menjar poquet a poquet, perqué sinó no te'l acabas...
Ens prenem un bon descans abans de anar a per el 2n plat, tot fent baixar el menjar mentres fem petar la xerrada amb uns catadors, tot fen una breu passajada sobre una pista força tranquila. Després de haber passejat una estoneta i haber fet una miqueta de ganona, m'atraveixo a entaular-me un altre cop i continuar amb el 2n plat.
Aquest plat consta d'herba, tarteres, arbres, matolls... junt amb una combinació de un gran nombre de pujades i baixades molt i molt dretes, com si d'una muntanya rusa es tractés. Molts pensareu que és un plat molt atravit, exòtic, sí. Però us asseguro ni que el mateix Ferran Adrià se li havia passat pel cap fer una mescla de sabors tant explosiva i agradable per al padalar. Només els gourmets de la Trencacims, tenen les habilitats culinaries per dur-lo a cap.
M'acabo el 2n plat bastant tip, la veritat. Sense tregua alguna començo a tastar el sortit de postres que tenen preperats quan ja són sobre les 12:00h. El 1er postre està format per profiterols amb xoxolata fondant, que quant entra en el padalar, la xocolata està tant calenta que de fet em fan suar de valent, com si enmig d'una solana em trobés. M'acabo els profiterols tot suat i m'hen vaig a la font de la canaleta, em refresca molt i ja puc pendre l'últim postre, format per un músic.
Aquests fruits secs m'estan costant molt de menjar i digerir i haig de fer uns esforços considerables per arribar a la copa de moscatell (Coll de la Gilaberta). Agafo la copa de moscatell amb ansies i la copa fa el seu efecte, em fa baixar el menjar en picat i em col·loca el estomac a lloc.
En acabar la copa, ja em puc aixecar de la cadira. De sobte asaboreixo altre cop el ingredient principal, el ingredient número 1, el ingredient més especial de tot el menú: La gent de Paüls (chefs, cambrers, coctelers...) mirant-me amb els ulls ben satisfets del seu treball culinari i esperant al veredicte dels seus catdors.
Justament els i col·loco les 10 estrelles michelin i ja els i reservo taula per l'any vinent! Espero que l'any vinent no tardi les 7:40h que vaig tardar en devorar el menú... sens dubte mai havia tardat tant en sortir d'un restaurant, ni tant sols en un buffet lliure!
Són les 5:00h del matí, m'acabo de llevar i vaig a recollir el meu dorsal, miro al meu voltant i veig extranyat un nombre de corredors molt reduït per una cursa que té la pinta de ser de llarg de les millors curses de Catalunya. I no és per menys, 1er i per sobre de tot és situa a Paüls, i és que la gent de les Terres de l'Ebre són gent molt i molt hospitalaria, tant, que et fan sentir com a casa. 2n perqué tenen un territori de ensomni, increïble, tècnic, forts desnivells...I en 3er lloc i per acabar de rematar-ho: un recorregut de 50km amb 4080m+ passant pels llocs més emblamatics de la zona. El que fa que unint tots aquests 3 ingredients, la trencacims aspira no a 5, sinó a 10 estrelles michelin. I jo sóc 1 dels 145 catadors per a determinar el nombre de estrelles michelin que es mereix.
A les 6:20h ens entaulem tots els catadors i catadores a la línea de sortida. El servei de cambrers (voluntaris) de Paüls és increïble, i en tant sols 10 minuts ja podem asaborir el 1er ingredient: La gent de Paüls ens il·lumina la sala de estar amb unes antorxes, com si veles d'espelma es tractesin, donant un caire romàntic a aquest deliciós menú que ens tenen preparat.
Arribat al pas de la finella faig un glop d'aigua per tal de fer baixar aquest aparitiu més que deliciós. Em menjo Engrilló i l'estomac ja comença a notar una mica de pesigolles. Ara just que ens trobem en aquesta terrassa en la que estem entaulats, fa una "brisa" fresqueta, cosa que ens fa recuperar l'alé per proseguir en la nostra feina.
Ens prenem un bon descans abans de anar a per el 2n plat, tot fent baixar el menjar mentres fem petar la xerrada amb uns catadors, tot fen una breu passajada sobre una pista força tranquila. Després de haber passejat una estoneta i haber fet una miqueta de ganona, m'atraveixo a entaular-me un altre cop i continuar amb el 2n plat.
Aquest plat consta d'herba, tarteres, arbres, matolls... junt amb una combinació de un gran nombre de pujades i baixades molt i molt dretes, com si d'una muntanya rusa es tractés. Molts pensareu que és un plat molt atravit, exòtic, sí. Però us asseguro ni que el mateix Ferran Adrià se li havia passat pel cap fer una mescla de sabors tant explosiva i agradable per al padalar. Només els gourmets de la Trencacims, tenen les habilitats culinaries per dur-lo a cap.
M'acabo el 2n plat bastant tip, la veritat. Sense tregua alguna començo a tastar el sortit de postres que tenen preperats quan ja són sobre les 12:00h. El 1er postre està format per profiterols amb xoxolata fondant, que quant entra en el padalar, la xocolata està tant calenta que de fet em fan suar de valent, com si enmig d'una solana em trobés. M'acabo els profiterols tot suat i m'hen vaig a la font de la canaleta, em refresca molt i ja puc pendre l'últim postre, format per un músic.
Aquests fruits secs m'estan costant molt de menjar i digerir i haig de fer uns esforços considerables per arribar a la copa de moscatell (Coll de la Gilaberta). Agafo la copa de moscatell amb ansies i la copa fa el seu efecte, em fa baixar el menjar en picat i em col·loca el estomac a lloc.
En acabar la copa, ja em puc aixecar de la cadira. De sobte asaboreixo altre cop el ingredient principal, el ingredient número 1, el ingredient més especial de tot el menú: La gent de Paüls (chefs, cambrers, coctelers...) mirant-me amb els ulls ben satisfets del seu treball culinari i esperant al veredicte dels seus catdors.
Justament els i col·loco les 10 estrelles michelin i ja els i reservo taula per l'any vinent! Espero que l'any vinent no tardi les 7:40h que vaig tardar en devorar el menú... sens dubte mai havia tardat tant en sortir d'un restaurant, ni tant sols en un buffet lliure!
martes, 19 de mayo de 2015
Apuko Igoera, 90km 6000m+
Dissabte 2 de maig de 2015
Estem a Zaramillo (Bilbao), disposats a fer el recorregut de la Apuko Igoera quant són les 6:30h. Mentres tots els corredors esperem amb ansies que donguin el tret de sortida, donc pregaries per arribar a meta, ja qué és la 1a ultra amb fort desnivell de la temporada i sé del cert que hauré de patir de valent per arribar.
Es don la sortida, vaig enganxat amb l'Esteban. Aquest és l'objectiu d'aquesta cursa, apendre dels meus mestres. Però passant la Quadra i només començar a pujar l'Eretza veig qué les lliçons que em vol donar el mestre les don massa depressa, així que no les puc assimilar i hem quedo enrere. Arribant al punt culminant de la pujada a l'Eretza, un tallafoc molt ample i molt, molt dret, veig que el mestre també està donant lliçons en els vascs de com es té que pujar, i és que atrapa a tothom com si res!
-Si segueix aquest ritme, podi segur!Qué animal...
Arribo a Sodupe. Entre el excés del principi i la exagerada humitat i temperatura elevada que està fent noto que les cames ja hem comencen a fallar i molt. És el km 31, així que encara queda molt.
-Com patiré, la mare de déu!Sempre hem passa el mateix, vull anar a un ritme constant i al posar-me un dorsal... tots els plans a nórris.
Surto de Sodupe, tinc un llarg camí fins el pròxim avituallament, més ni menys que 25km, així que haig de reservar molta aigua, i la veritat és que no ho ser com fer-m'ho, ja que fa una calor de mil dimonis i sé que ja estic deshidratat. Per sort durant el camí em trobo 2 avituallaments que no i contava, així que és una gran sorpresa, en la qual les meves esperances de creuar la línea de meta han augmentat considerablament. Però en aquests avituallaments quasi no hi ha menjar i ho estic passant molt malament ja que les cames estant de fluixera i aquí les pujades són maques, maques. Així que agafo un cabreig de la óstia perquè aquest tram se'm està fent especialment llarg.
-Necessito menjar ja , ara!Falta molt per arribar a Zalla o qué?
Fent-me aquestes preguntes tant negatives cometo el error de la tentació a mirar el perfil del recorregut que duc en el dorsal i mirar el nº de pujades que tinc per endavant. Però tos sabem que en un perfil de llarga distància so es veuen totes les pujades ni de bon tros.
-Ja està la 3a pujada!Qué bé! Però em cago en la óstia, i aquesta pujada... si no surt en el perfil!
Durant la baixada a Zalla necessito fer una parada d'emergència, i és que em fa mal l'estomac desde fa una estona.
Per fi arribo a Zalla, amb la sorpresa de trobar el mestre. Per el que sembla el mestre s'ha volgut passar de llest, tant que fins i tot alguns alumnes l'han avançat. Carrego ben fort de menjar i descanso força estona, estic molt valdat i ho necessitava desde feia força estona.
Sortint de Zalla em trobo molt millor, amb força, si més no amb la justa per poguer plantar cara al seguit de pujades que tinc per endavant.
Arribo a Güeñes i menjo i m'hidrato fort, noto com el mal d'estomac ja s'ha m'ha passat, així que aprofito a atipar-me bé. A partir d'aquí tinc 2 grans pujades fins a Zaramillo, però veient de quin pal va l'Apuko no m'hen refio gens, així que em fixo un ritme molt baix per poguer avançar amb una miqueta més de "facilitat"
Arribo a un avituallament situat en un refugi i necessito parar almenys 5', estic molt deshidratat i a més fa molta estona que no vull avançar, ja que no estic disfrutant gens, suposo que per culpa de la humitat. Però poc després bé una baixada per enmig del bosc dreta, dreta, com a m'agraden. Així que em deixo anar cara avall i disfruto com un animal.
Aquesta baixada baixada m'ha fet pujar la moral, i acabo pujant la Apuko molt content. Aquí a dalt les vistes són impressionants i es veu clarament a sota els meus peus literalment Zaramillo, així que cap avall!
La baixada es fa molt dura, ja qué és tècnica, dreta i llarga, però a la vegada relaxant, ja que sé que d'aquí a pocs minuts podré descansar del tot i...
-Menjar carn a la brasa!Menjar carn a la brasa!
Això és l'unic que s'hem passa pel cap en aquests moments.
Acabo arribant a meta amb 13:24h. No ha sigut una cursa que hagui disfrutat gaire, la veritat. Així que el pròxim any tornaré a veure si la meteo és porta bé i ens deixa somriure una mica durant el camí.
Estem a Zaramillo (Bilbao), disposats a fer el recorregut de la Apuko Igoera quant són les 6:30h. Mentres tots els corredors esperem amb ansies que donguin el tret de sortida, donc pregaries per arribar a meta, ja qué és la 1a ultra amb fort desnivell de la temporada i sé del cert que hauré de patir de valent per arribar.
Es don la sortida, vaig enganxat amb l'Esteban. Aquest és l'objectiu d'aquesta cursa, apendre dels meus mestres. Però passant la Quadra i només començar a pujar l'Eretza veig qué les lliçons que em vol donar el mestre les don massa depressa, així que no les puc assimilar i hem quedo enrere. Arribant al punt culminant de la pujada a l'Eretza, un tallafoc molt ample i molt, molt dret, veig que el mestre també està donant lliçons en els vascs de com es té que pujar, i és que atrapa a tothom com si res!
-Si segueix aquest ritme, podi segur!Qué animal...
-Com patiré, la mare de déu!Sempre hem passa el mateix, vull anar a un ritme constant i al posar-me un dorsal... tots els plans a nórris.
Surto de Sodupe, tinc un llarg camí fins el pròxim avituallament, més ni menys que 25km, així que haig de reservar molta aigua, i la veritat és que no ho ser com fer-m'ho, ja que fa una calor de mil dimonis i sé que ja estic deshidratat. Per sort durant el camí em trobo 2 avituallaments que no i contava, així que és una gran sorpresa, en la qual les meves esperances de creuar la línea de meta han augmentat considerablament. Però en aquests avituallaments quasi no hi ha menjar i ho estic passant molt malament ja que les cames estant de fluixera i aquí les pujades són maques, maques. Així que agafo un cabreig de la óstia perquè aquest tram se'm està fent especialment llarg.
-Necessito menjar ja , ara!Falta molt per arribar a Zalla o qué?
Fent-me aquestes preguntes tant negatives cometo el error de la tentació a mirar el perfil del recorregut que duc en el dorsal i mirar el nº de pujades que tinc per endavant. Però tos sabem que en un perfil de llarga distància so es veuen totes les pujades ni de bon tros.
-Ja està la 3a pujada!Qué bé! Però em cago en la óstia, i aquesta pujada... si no surt en el perfil!
Durant la baixada a Zalla necessito fer una parada d'emergència, i és que em fa mal l'estomac desde fa una estona.
Per fi arribo a Zalla, amb la sorpresa de trobar el mestre. Per el que sembla el mestre s'ha volgut passar de llest, tant que fins i tot alguns alumnes l'han avançat. Carrego ben fort de menjar i descanso força estona, estic molt valdat i ho necessitava desde feia força estona.
Sortint de Zalla em trobo molt millor, amb força, si més no amb la justa per poguer plantar cara al seguit de pujades que tinc per endavant.
Arribo a Güeñes i menjo i m'hidrato fort, noto com el mal d'estomac ja s'ha m'ha passat, així que aprofito a atipar-me bé. A partir d'aquí tinc 2 grans pujades fins a Zaramillo, però veient de quin pal va l'Apuko no m'hen refio gens, així que em fixo un ritme molt baix per poguer avançar amb una miqueta més de "facilitat"
Aquesta baixada baixada m'ha fet pujar la moral, i acabo pujant la Apuko molt content. Aquí a dalt les vistes són impressionants i es veu clarament a sota els meus peus literalment Zaramillo, així que cap avall!
La baixada es fa molt dura, ja qué és tècnica, dreta i llarga, però a la vegada relaxant, ja que sé que d'aquí a pocs minuts podré descansar del tot i...
-Menjar carn a la brasa!Menjar carn a la brasa!
Això és l'unic que s'hem passa pel cap en aquests moments.
domingo, 12 de abril de 2015
UT les Fonts, 120km 6000m+
Divendres 6 de marc de 2015. 1a Etapa: Nocturneta
Amb la Nocturneta s'inicia una de les millors curses de llargues distàncies del territori català, nacional i ja quasi be internacional! o això es mereixeria. I no es per menys, té sens dubte el millor ambient de totes les curses i un recorregut 5 estrelles, que consta de 120km i 6000m+ distribuïts en 3 etapes que són fantàstiques.
Iniciem la Nocturneta (coneguda ja entre els corredors com etapa "trampa") a les 21h. Aquest any tots els corredors sortim tranquils, però poca estona dura. En Kiko Martí per el que es veu, té moltes ganes de guanyar i es posa a tibar com un animal. Així que ens fa trencar el ritme tranquil que portavem tots, per un de més ràpid, sense que ens anadonem.
Vaig força tranquil (o això penso), passat uns 5' el poble de Aldover em comencen a fer mal les cames.
-Que em passa? Si vaig tranquil. No he vegut el suficient o què?
Miro el temps del rellotge.
-A doncs es que m'estic passant de voltes!
Acabo realitzant el recorregut en 1:46h, i vaig 15é a la general! Cada any corro més ràpid i cada any hem quedo més enrere en les classificacions. Aquí a Xerta el nivell està pujant a tota ostia!!!
Dissabte 7 de març de 2015. 2a etapa: Trail de les Fonts
Sortim a les 6:00h, no surto com ho tenia planejat. Les cames hem fan mal només començar, i queden 70km amb 4000m+ per endavant, "només".
Fins a Paüls vaig força tranquil, a partir d'aquí incremento una mica el ritme. Arribo a l'estany de la Refoia, aquí es pla i avall, així que començo a trotar, i aquest any enguany puc córrer, què a diferència dels altres anys em feien un mal horrible les cames, bé, bé!!!
Poc abans de arribar a Prat de Compte m'atrapa un grup de corredors, entre ells en Sergio Aramendia i comencem a xerrar una mica, cosa que em va molt i molt bé, ja que fins a aquest punt he anat molt sol. Arribat a Prat de Compte ens trobem amb en Karim que ens anima amb molta força! Quin ambient que es viu a les fonts!
Surto de Prat de Compte, i en Sergio se m'hen va a poc a poc i em diu que vagi a ritme de creuer, però va parir! ja m'agradaria tenir el seu ritme de creuer ja! En aquest punt m'estic adonant que porto un dorsal a sobre, però avui és com si no en portés. Així que no m'agovio i vaig al meu ritme tranquil fins al final.
Arribant a Alfara de Carles les cames em fan un mal horrible al baixar i haig de afluixar el ritme tranquil que portava per un ritme encara de més baix. Per si fós poc aquí a baix aquest any fa un sol i unes temperatures molt elevades, i la pujada a la Cuscullosa se m'està fent horrible,. Tant que en 4 ocasions he tingut que ficar-m'hi de cap sota uns matolls que trista ombra feien.
Poc abans de arribar a la Cuscullosa em trobo en Joan Farnós que m'acompanya durant una estona, i aquí haig de agraïr-li molt aquesta companyia, ja que fins ara he anat molt solitari.
Finalment arribo a Xerta amb 9:52h. Hem quedo amb un regust amarg a la boca, ja que en aquesta cursa tenia moltes ganes de anar a buscar les 9:00h, però buen bueno, sinó tens l'esperit competitiu que vols fer?
Diumenge 8 de març de 2015. Cursa de les Fonts
Ufff!!! Quin mal em fan les cames!!! Això és el que diem només en obrir els ulls tots els corredors que participem en les 3 etapes. Com patirem!
Arrenca la cursa. Aquest any puc córrer! Ueee!!! Això em motiva molt ja que en les edicions passades tenia que sortir caminant, i aquest any enguany no. Així que se'm desperta l'esperit competitiu que tant adormit tenia ahir i incremento considerablament el ritme, però poc em dura aquest ritme tant alt, ja que les cames s'hem queixen de dolor.
Arribant al 3er avituallament he trotat força estona, i a diferència de ahir vaig molt ben acompanyat, rodejat de vascos (que "extrany"...) que són molt ben parits... Què bé m'ho estic passant!
La baixada fins a Xerta és molt i molt tècnica i s'he m'ha fent molt i molt llarga degut al dolor que noto a les cames.
Finalment arribo fins a Xerta amb 3:14h.
-Impossible! Si he pensat de fer-la amb unes 4h!.
No m'ho puc creure, aquest any m'he superat. Ueee!!!
Acabo completant les 3 etapes amb 14:53h, i aquest any he pogut aconseguir un dorsal més baix per l'any vinent. Passo del dorsal número 23 al dorsal número 10. Que díficil tindré l'any vinent defensar el dorsal número 10...
Amb la Nocturneta s'inicia una de les millors curses de llargues distàncies del territori català, nacional i ja quasi be internacional! o això es mereixeria. I no es per menys, té sens dubte el millor ambient de totes les curses i un recorregut 5 estrelles, que consta de 120km i 6000m+ distribuïts en 3 etapes que són fantàstiques.
Iniciem la Nocturneta (coneguda ja entre els corredors com etapa "trampa") a les 21h. Aquest any tots els corredors sortim tranquils, però poca estona dura. En Kiko Martí per el que es veu, té moltes ganes de guanyar i es posa a tibar com un animal. Així que ens fa trencar el ritme tranquil que portavem tots, per un de més ràpid, sense que ens anadonem.
Vaig força tranquil (o això penso), passat uns 5' el poble de Aldover em comencen a fer mal les cames.
-Que em passa? Si vaig tranquil. No he vegut el suficient o què?
Miro el temps del rellotge.
-A doncs es que m'estic passant de voltes!
Acabo realitzant el recorregut en 1:46h, i vaig 15é a la general! Cada any corro més ràpid i cada any hem quedo més enrere en les classificacions. Aquí a Xerta el nivell està pujant a tota ostia!!!
Dissabte 7 de març de 2015. 2a etapa: Trail de les Fonts
Sortim a les 6:00h, no surto com ho tenia planejat. Les cames hem fan mal només començar, i queden 70km amb 4000m+ per endavant, "només".
Fins a Paüls vaig força tranquil, a partir d'aquí incremento una mica el ritme. Arribo a l'estany de la Refoia, aquí es pla i avall, així que començo a trotar, i aquest any enguany puc córrer, què a diferència dels altres anys em feien un mal horrible les cames, bé, bé!!!
Poc abans de arribar a Prat de Compte m'atrapa un grup de corredors, entre ells en Sergio Aramendia i comencem a xerrar una mica, cosa que em va molt i molt bé, ja que fins a aquest punt he anat molt sol. Arribat a Prat de Compte ens trobem amb en Karim que ens anima amb molta força! Quin ambient que es viu a les fonts!
Surto de Prat de Compte, i en Sergio se m'hen va a poc a poc i em diu que vagi a ritme de creuer, però va parir! ja m'agradaria tenir el seu ritme de creuer ja! En aquest punt m'estic adonant que porto un dorsal a sobre, però avui és com si no en portés. Així que no m'agovio i vaig al meu ritme tranquil fins al final.
Arribant a Alfara de Carles les cames em fan un mal horrible al baixar i haig de afluixar el ritme tranquil que portava per un ritme encara de més baix. Per si fós poc aquí a baix aquest any fa un sol i unes temperatures molt elevades, i la pujada a la Cuscullosa se m'està fent horrible,. Tant que en 4 ocasions he tingut que ficar-m'hi de cap sota uns matolls que trista ombra feien.
Poc abans de arribar a la Cuscullosa em trobo en Joan Farnós que m'acompanya durant una estona, i aquí haig de agraïr-li molt aquesta companyia, ja que fins ara he anat molt solitari.
Finalment arribo a Xerta amb 9:52h. Hem quedo amb un regust amarg a la boca, ja que en aquesta cursa tenia moltes ganes de anar a buscar les 9:00h, però buen bueno, sinó tens l'esperit competitiu que vols fer?
Diumenge 8 de març de 2015. Cursa de les Fonts
Ufff!!! Quin mal em fan les cames!!! Això és el que diem només en obrir els ulls tots els corredors que participem en les 3 etapes. Com patirem!
Arrenca la cursa. Aquest any puc córrer! Ueee!!! Això em motiva molt ja que en les edicions passades tenia que sortir caminant, i aquest any enguany no. Així que se'm desperta l'esperit competitiu que tant adormit tenia ahir i incremento considerablament el ritme, però poc em dura aquest ritme tant alt, ja que les cames s'hem queixen de dolor.
Arribant al 3er avituallament he trotat força estona, i a diferència de ahir vaig molt ben acompanyat, rodejat de vascos (que "extrany"...) que són molt ben parits... Què bé m'ho estic passant!
La baixada fins a Xerta és molt i molt tècnica i s'he m'ha fent molt i molt llarga degut al dolor que noto a les cames.
Finalment arribo fins a Xerta amb 3:14h.
-Impossible! Si he pensat de fer-la amb unes 4h!.
No m'ho puc creure, aquest any m'he superat. Ueee!!!
Acabo completant les 3 etapes amb 14:53h, i aquest any he pogut aconseguir un dorsal més baix per l'any vinent. Passo del dorsal número 23 al dorsal número 10. Que díficil tindré l'any vinent defensar el dorsal número 10...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)