Són les 4:40h, obro els ulls i m'aixeco alertat i alterat a causa de l'alarma del rellotge. Aquest cop l'alteració que duc dintre meu, no és l'altre que la que produeix els nervis abans d'unes hores d'una cursa, però aquests són més intensos que mai. Els motius?
-He entrenat el suficient?
-El recorregut està d'acord amb les meves possibilitats?
-La calor em farà mala passada?
No! està clar que aquests motius preocupen a tothom, però estic completament convençut que aquests no seran un impediment.
En canvi el que si amb preocupa és que tinc endavant a la Rialp Matxicots, una ultra marató única a Catalunya. Molts discutiran què no és la més tècnica, no és la més dura i tampoc és la que transcorre a una altura mitja més elevades, però en canvi no se'li pot treure que és la única on i presenten 2 pujades molt significatives, la 1ª al principi amb 2100m+ i la 2ª al final amb 1700m+.
Però encara hi ha una cosa que més em preocupa, i es que en les dues edicions anteriors m'ha posat unes series de paranys que no he sabut esquivar, i com a conseqüència no la he pogut acabar. Aquest any sé que això no canviarà, i se'm passa pel cap tot allò que em pot venir i m'ha atabalo, així que vinga, cap a la línea de sortida i a distreure la ment fent petar la xerrada amb els participants!
A la línea de sortida amb trobo amb molts coneguts i amb altres cares per conèixer. Comencem a trotar, amb trobo amb companyia d'un company que admiro molt, l'Esteban Monje i conjuntament amb ell amb en Xevi Guinovart i l'Imanol. Amb sobte molt estar amb ells, però la veritat és que la coordinació entre les pulsacions del cor i la velocitat amb que moc les cames és perfecte, i a més podem anar xerrant tota l'estona. Al cap de uns 30' l'Imanol és cansa d'anar acompanyat de 2 "iaios" i 1 "nen" i se'n va enmig de la foscor.
Arribo al Montsent de Pallars (2883m), el sostre de la cursa amb l'Esteban, em diu que guardi pota perquè això ni tan sols a fet que començar (més endavant ja m'ho trobaré perquè m'ho a dit).
Arribem al Monterroio i a partir de aquí l'organització a fet una petita modificació del recorregut, passant per els estanys de Mainera, una decisió molt encertada deguda a la seva gran bellesa.
De baixada em trobo força patós i m'entrebanco amb facilitat, fins i tot caic al terra i em be alguna rampa i tot (penso: ja està, ja comencen a venir els impediments...), de sobte em be al cap en Salvador Vilalta, molt bon amic i company d'aventura, al qual és una llàstima que no estigui aquí. Imagino què és el que faria ell en aquesta situació, és fàcil, afluixar el ritme a ritme de finisher, així que és el que faig.
Arribo a Caragué km 30 aproximadament, em diuen que vaig 8è, però jo li responc que més igual, que l'únic que tinc al cap és acabar i ell em mira sorprès. Pujo la última pujada abans de fer la meitat del recorregut. En aquest punt, en les dues edicions anteriors estava rebentat, i en aquesta en canvi estava súper bé! Aquest any finisher segur!
Arribo a la barraca dels caçadors, surto de la base de vida i l'Esteban no apareix per enlloc. Això em preocupa, pensant en què vaig massa ràpid. Aquest any no compateixo contra ningú que no sigui jo mateix, si anés a competir de veritat de ben segur que estaria rere de ell, i més sabent que és dels més forts i podria veure'm malparat. Però vaja, em trobo bé, vaig al meu ritme de finisher així que no afluixo el ritme de finisher i segueixo endavant.
Passat 2 pobles abandonats, comença una llarga i pronunciada baixada, la més tècnica del recorregut, fins el pont de Guilleri. Aquí m'assento i recupero forces menjant i hidratant-me fort. Són les 14h i aquí a avall fa molta calor.
Pujo metre a metre guanyant alçada per un corriol molt xulo fent ziges-zages com si de traçades de esquí de muntanya es tractessin, on aquest acaba en un tram asfaltat on conduirà finalment a l'hotel de Portainé, on cada cop la calor la vaig deixant més enrere i on cada cop recupero més l'alè.
Arribat a l'hotel em trobo a l'Albert Torrent, em diu que molt bé, vaig 8è i jo lic dic sincerament que més igual, que com si necessito totes les hores del món per acabar, que l'únic que m'importa és ser finisher, ell em diu que collonades, que apreti les dents, però jo no faig cas i vaig a la meva fins al pic de l'Orri. Arribat a aquest punt quasi se'm cauen les llàgrimes dels ulls en imaginar la arribada a Rialp, però de seguida torno a la realitat i començo a baixar en direcció Rialp.
En aquesta baixada la gent es queixava que era molt pistera i llarga, així que els organitzadors la han canviat totalment fent camp a través per enmig del bosc i baixant de forma molt més directe. Em prenc un gel, de sobte l'esperit competitiu que tenia tant adormit es comença a despertar i decideixo apretar fins al final. El camí va fent "la puta" com nosaltres diem, però ara l'esperit competitiu està tant viu, que ja poden ser tant dretes com vulguin les pujades que les faig totes corrent.
Ara si que si, arribo a la meta, no he mirat el temps que duia durant tot el recorregut, i quant el miro no m'ho crec 12h 47' i 6è classificat a la general! Ueeeee!!!
