Normalment em solen dir una frase:
- Joan estàs fet tot un home ja ehh...
I jo sempre els responc amb:
-Doncs no, encara no la e utilitzat...
Sóc membre de la Cameta Coixa ja fa unes quantes temporades i mai havia fet la seva cursa. Així que aquest any la tenia correr sí o sí. Que si no me la tallaven... Sería una pena que me la tallesin. Almenys que la pogui utilizar, encara que sigui una vegada a la vida, no?
Així que el diumenge 21 de febrer em deixo caure per Miravet. Per a mí és un dia molt especial, no per al fet de que sigui la meva 1ª mitja, no. Sino per al fet de que és Campionat de Catalunya per equips, i La Cameta Coixa fem equip.
Arrenca la cursa i jo molt preocupat. Porto molts i molts mesos cansat de cames (desde el noviembre) i no sé que em passa, vaig demanar hora a la fisio per si tinc les cames carregades però no em va trobar dia fins el dilluns després de la cursa, axí que avui sé que patiré.
Només en 2 minuts de arrencar la cursa ja veig que no és la meva distancia. Com surt la gent... mare meva... Només en les 1es rampes que són de fotra-li, jo haig de caminar, quant les hauria de fer corrent sense problemas.
A cada pas que faig em trobo més fatigat de cames, no estic disfrutant gens, ni tant sols miro com és l'entorn, prou feines tinc en mentindre'm dret.
En la última pujada em trobo animant en Pere Aurell, i em diu:
- Però que dimonis fas tu aquí?
Com dient que que faig tant i tant enrere, en Pere es queda flipant, i jo també, em quedo flipant de com e arribat a aconseguir arribar a meta.
Avui la frase que molt probablament m'haguessin dit molts dels que em coneixen, seria:
-Joan, que ets una nena? (Frase maldita, llogicament)
I jo els i hagués respost amb:
-Doncs, no. Que les nenes també ho fan
-Que dimonis sóc?
No hay comentarios:
Publicar un comentario