Trencacims, 50km 4000m+

Dissabte 16 de maig de 2015

Són les 5:00h del matí, m'acabo de llevar i vaig a recollir el meu dorsal, miro al meu voltant i veig extranyat un nombre de corredors molt reduït per una cursa que té la pinta de ser de llarg de les millors curses de Catalunya. I no és per menys, 1er i per sobre de tot és situa a Paüls, i és que la gent de les Terres de l'Ebre són gent molt i molt hospitalaria, tant, que et fan sentir com a casa. 2n perqué tenen un territori de ensomni, increïble, tècnic, forts desnivells...I en 3er lloc i per acabar de rematar-ho: un recorregut de 50km amb 4080m+ passant pels llocs més emblamatics de la zona. El que fa que unint tots aquests 3 ingredients, la trencacims aspira no a 5, sinó a 10 estrelles michelin. I jo sóc 1 dels 145 catadors per a determinar el nombre de estrelles michelin que es mereix.

A les 6:20h ens entaulem tots els catadors i catadores a la línea de sortida. El servei de cambrers (voluntaris) de Paüls és increïble, i en tant sols 10 minuts ja podem asaborir el 1er ingredient: La gent de Paüls ens il·lumina la sala de estar amb unes antorxes, com si veles d'espelma es tractesin, donant un caire romàntic a aquest deliciós menú que ens tenen preparat.

A les 6:30h comença l'aparitiu, i el 2n i 3er ingredient ja el comancem a palpar. Hi ha un dit que tots els catadors coneixem: Menja poc i paeix bé. Jo en canvi m'agrada menjar molt i a la vegada que el producte sigui de la màxima qualitat (per això estic tastant la trencacims...), i prefereixo el meu dit: Menja poquet a poquet i t'ho acabaràs tot. Així que vaig angrapant poquet a poquet aquesta deliciosa pujada fins el pas de la finella.

Arribat al pas de la finella faig un glop d'aigua per tal de fer baixar aquest aparitiu més que deliciós. Em menjo Engrilló i l'estomac ja comença a notar una mica de pesigolles. Ara just que ens trobem en aquesta terrassa en la que estem entaulats, fa una "brisa" fresqueta, cosa que ens fa recuperar l'alé per proseguir en la nostra feina.

Després dels entrants "freds" comença a venir el 1er plat (Punta de l'aigua), el començo a tastar i noto com aquest plat ja és "calentet". De fet entra tant i tant bé, que tots els catadors i catadores, sense excepció agafem els ingredients del plat amb les dues mans.

Un plat fet a base de pedres, roques, matolls i una carena amb una presentació més que excepcional.

Arribat a Sant Roc acaba el 1er plat, veig com un grupet de catadors han devorat els entrants i el 1er plat massa depressa. Sel's veu per l'expressió de la cara i en la manera de mastegar que tenen. Ni tant sols poden amb el codony que tenen entre dents, cosa que a mi s'hem desfà a la boca amb molta facilitat. Trencacims és un menú que s'ha de menjar poquet a poquet, perqué sinó no te'l acabas...

Ens prenem un bon descans abans de anar a per el 2n plat, tot fent baixar el menjar mentres fem petar la xerrada amb uns catadors, tot fen una breu passajada sobre una pista força tranquila. Després de haber passejat una estoneta i haber fet una miqueta de ganona, m'atraveixo a entaular-me un altre cop i continuar amb el 2n plat.

Aquest plat consta d'herba, tarteres, arbres, matolls... junt amb una combinació de un gran nombre de pujades i baixades molt i molt dretes, com si d'una muntanya rusa es tractés. Molts pensareu que és un plat molt atravit, exòtic, sí. Però us asseguro ni que el mateix Ferran Adrià se li havia passat pel cap fer una mescla de sabors tant explosiva i agradable per al padalar. Només els gourmets de la Trencacims, tenen les habilitats culinaries per dur-lo a cap.

M'acabo el 2n plat bastant tip, la veritat. Sense tregua alguna començo a tastar el sortit de postres que tenen preperats quan ja són sobre les 12:00h. El 1er postre està format per profiterols amb xoxolata fondant, que quant entra en el padalar, la xocolata està tant calenta que de fet em fan suar de valent, com si enmig d'una solana em trobés. M'acabo els profiterols tot suat i m'hen vaig a la font de la canaleta, em refresca molt i ja puc pendre l'últim postre, format per un músic.

Aquests fruits secs m'estan costant molt de menjar i digerir i haig de fer uns esforços considerables per arribar a la copa de moscatell (Coll de la Gilaberta). Agafo la copa de moscatell amb ansies i la copa fa el seu efecte, em fa baixar el menjar en picat i em col·loca el estomac a lloc.

En acabar la copa, ja em puc aixecar de la cadira. De sobte asaboreixo altre cop el ingredient principal, el ingredient número 1, el ingredient més especial de tot el menú: La gent de Paüls (chefs, cambrers, coctelers...) mirant-me amb els ulls ben satisfets del seu treball culinari i esperant al veredicte dels seus catdors.

Justament els i col·loco les 10 estrelles michelin i ja els i reservo taula per l'any vinent! Espero que l'any vinent no tardi les 7:40h que vaig tardar en devorar el menú... sens dubte mai havia tardat tant en sortir d'un restaurant, ni tant sols en un buffet lliure!

Apuko Igoera, 90km 6000m+

Dissabte 2 de maig de 2015

Estem a Zaramillo (Bilbao), disposats a fer el recorregut de la Apuko Igoera quant són les 6:30h. Mentres tots els corredors esperem amb ansies que donguin el tret de sortida, donc pregaries per arribar a meta, ja qué és la 1a ultra amb fort desnivell de la temporada i sé del cert que hauré de patir de valent per arribar.

Es don la sortida, vaig enganxat amb l'Esteban. Aquest és l'objectiu d'aquesta cursa, apendre dels meus mestres. Però passant la Quadra i només començar a pujar l'Eretza veig qué les lliçons que em vol donar el mestre les don massa depressa, així que no les puc assimilar i hem quedo enrere. Arribant al punt culminant de la pujada a l'Eretza, un tallafoc molt ample i molt, molt dret, veig que el mestre també està donant lliçons en els vascs de com es té que pujar, i és que atrapa a tothom com si res!
-Si segueix aquest ritme, podi segur!Qué animal...

Arribo a Sodupe. Entre el excés del principi i la exagerada humitat i temperatura elevada que està fent noto que les cames ja hem comencen a fallar i molt. És el km 31, així que encara queda molt.
-Com patiré, la mare de déu!Sempre hem passa el mateix, vull anar a un ritme constant i al posar-me un dorsal... tots els plans a nórris.

Surto de Sodupe, tinc un llarg camí fins el pròxim avituallament, més ni menys que 25km, així que haig de reservar molta aigua, i la veritat és que no ho ser com fer-m'ho, ja que fa una calor de mil dimonis i sé que ja estic deshidratat. Per sort durant el camí em trobo 2 avituallaments que no i contava, així que és una gran sorpresa, en la qual les meves esperances de creuar la línea de meta han augmentat considerablament. Però en aquests avituallaments quasi no hi ha menjar i ho estic passant molt malament ja que les cames estant de fluixera i aquí les pujades són maques, maques. Així que agafo un cabreig de la óstia perquè aquest tram se'm està fent especialment llarg.
-Necessito menjar ja , ara!Falta molt per arribar a Zalla o qué?

Fent-me aquestes preguntes tant negatives cometo el error de la tentació a mirar el perfil del recorregut que duc en el dorsal i mirar el nº de pujades que tinc per endavant. Però tos sabem que en un perfil de llarga distància so es veuen totes les pujades ni de bon tros.
-Ja està la 3a pujada!Qué bé! Però em cago en la óstia, i aquesta pujada... si no surt en el perfil!

Durant la baixada a Zalla necessito fer una parada d'emergència, i és que em fa mal l'estomac desde fa una estona.

Per fi arribo a Zalla, amb la sorpresa de trobar el mestre. Per el que sembla el mestre s'ha volgut passar de llest, tant que fins i tot alguns alumnes l'han avançat. Carrego ben fort de menjar i descanso força estona, estic molt valdat i ho necessitava desde feia força estona.

Sortint de Zalla em trobo molt millor, amb força, si més no amb la justa per poguer plantar cara al seguit de pujades que tinc per endavant.

Arribo a Güeñes i menjo i m'hidrato fort, noto com el mal d'estomac ja s'ha m'ha passat, així que aprofito a atipar-me bé. A partir d'aquí tinc 2 grans pujades fins a Zaramillo, però veient de quin pal va l'Apuko no m'hen refio gens, així que em fixo un ritme molt baix per poguer avançar amb una miqueta més de "facilitat"

Arribo a un avituallament situat en un refugi i necessito parar almenys 5', estic molt deshidratat i a més fa molta estona que no vull avançar, ja que no estic disfrutant gens, suposo que per culpa de la humitat. Però poc després bé una baixada per enmig del bosc dreta, dreta, com a m'agraden. Així que em deixo anar cara avall i disfruto com un animal.
Aquesta baixada baixada m'ha fet pujar la moral, i acabo pujant la Apuko molt content. Aquí a dalt les vistes són impressionants i es veu clarament a sota els meus peus literalment Zaramillo, així que cap avall!

La baixada es fa molt dura, ja qué és tècnica, dreta i llarga, però a la vegada relaxant, ja que sé que d'aquí a pocs minuts podré descansar del tot i...
-Menjar carn a la brasa!Menjar carn a la brasa!
Això és l'unic que s'hem passa pel cap en aquests moments.

Acabo arribant a meta amb 13:24h. No ha sigut una cursa que hagui disfrutat gaire, la veritat. Així que el pròxim any tornaré a veure si la meteo és porta bé i ens deixa somriure una mica durant el camí.

UT les Fonts, 120km 6000m+

Divendres 6 de marc de 2015. 1a Etapa: Nocturneta
Amb la Nocturneta s'inicia una de les millors curses de llargues distàncies del territori català, nacional i ja quasi be internacional! o això es mereixeria. I no es per menys, té sens dubte el millor ambient de totes les curses i un recorregut 5 estrelles, que consta de 120km i 6000m+ distribuïts en 3 etapes que són fantàstiques.

Iniciem la Nocturneta (coneguda ja entre els corredors com etapa "trampa") a les 21h. Aquest any tots els corredors sortim tranquils, però poca estona dura. En Kiko Martí per el que es veu, té moltes ganes de guanyar i es posa a tibar com un animal. Així que ens fa trencar el ritme tranquil que portavem tots, per un de més ràpid, sense que ens anadonem.

Vaig força tranquil (o això penso), passat uns 5' el poble de Aldover em comencen a fer mal les cames.
-Que em passa? Si vaig tranquil. No he vegut el suficient o què?
Miro el temps del rellotge.
-A doncs es que m'estic passant de voltes!

Acabo realitzant el recorregut en 1:46h, i vaig 15é a la general! Cada any corro més ràpid i cada any hem quedo més enrere en les classificacions. Aquí a Xerta el nivell està pujant a tota ostia!!!

Dissabte 7 de març de 2015. 2a etapa: Trail de les Fonts
Sortim a les 6:00h, no surto com ho tenia planejat. Les cames hem fan mal només començar, i queden 70km amb 4000m+ per endavant, "només".
Fins a Paüls vaig força tranquil, a partir d'aquí incremento una mica el ritme. Arribo a l'estany de la Refoia, aquí es pla i avall, així que començo a trotar, i aquest any enguany puc córrer, què a diferència dels altres anys em feien un mal horrible les cames,  bé, bé!!!

Poc abans de arribar a Prat de Compte m'atrapa un grup de corredors, entre ells en Sergio Aramendia i comencem a xerrar una mica, cosa que em va molt i molt bé, ja que fins a aquest punt he anat molt sol. Arribat a Prat de Compte ens trobem amb en Karim que ens anima amb molta força! Quin ambient que es viu a les fonts!

Surto de Prat de Compte, i en Sergio se m'hen va a poc a poc i em diu que vagi a ritme de creuer, però va parir! ja m'agradaria tenir el seu ritme de creuer ja! En aquest punt m'estic adonant que porto un dorsal a sobre, però avui és com si no en portés. Així que no m'agovio i vaig al meu ritme tranquil fins al final.

Arribant a Alfara de Carles les cames em fan un mal horrible al baixar i haig de afluixar el ritme tranquil que portava per un ritme encara de més baix. Per si fós poc aquí a baix aquest any fa un sol i unes temperatures molt elevades, i la pujada a la Cuscullosa se m'està fent horrible,. Tant  que en 4 ocasions he tingut que ficar-m'hi de cap sota uns matolls que trista ombra feien.

Poc abans de arribar a la Cuscullosa em trobo en Joan Farnós que m'acompanya durant una estona, i aquí haig de agraïr-li molt aquesta companyia, ja que fins ara he anat molt solitari.

Finalment arribo a Xerta amb 9:52h. Hem quedo amb un regust amarg a la boca, ja que en aquesta cursa tenia moltes ganes de anar a buscar les 9:00h, però buen bueno, sinó tens l'esperit competitiu que vols fer?

Diumenge 8 de març de 2015. Cursa de les Fonts
Ufff!!! Quin mal em fan les cames!!! Això és el que diem només en obrir els ulls tots els corredors que participem en les 3 etapes. Com patirem!

Arrenca la cursa. Aquest any puc córrer! Ueee!!! Això em motiva molt ja que en les edicions passades tenia que sortir caminant, i aquest any enguany no. Així que se'm desperta l'esperit competitiu que tant adormit tenia ahir i incremento considerablament el ritme, però poc em dura aquest ritme tant alt, ja que les cames s'hem queixen de dolor.
Arribant al 3er avituallament he trotat força estona, i a diferència de ahir vaig molt ben acompanyat, rodejat de vascos (que "extrany"...) que són molt ben parits... Què bé m'ho estic passant!

La baixada fins a Xerta és molt i molt tècnica i s'he m'ha  fent molt i molt llarga degut al dolor que noto a les cames.

Finalment arribo fins a Xerta amb 3:14h.
-Impossible! Si he pensat de fer-la amb unes 4h!.
No m'ho puc creure, aquest any m'he superat. Ueee!!!

Acabo completant les 3 etapes amb 14:53h, i aquest any he pogut aconseguir un dorsal més baix per l'any vinent. Passo del dorsal número 23 al dorsal número 10. Que díficil tindré l'any vinent defensar el dorsal número 10...

4 dies per Andorra

24, 25, 26 i 27 de novembre de 2014

24 de novembre de 2014, Ordino-Arcalís

Un dia ens telefona el bon amic de en Nil Armengol i ens diu que si volem tenim un pis al poble del Serrat a la nostre disposició per uns quants dies, i tant el meu germà, l'Adrià, com jo no sabem pas dir que no.

Així que arribem al Serrat i ja tots 3 tenim ganes de sortir del cotxe, ja que tenint un smart, tindre que portar 3 persones i els seus respectius equipatges, queviures, materials... diguem que he tingut que jugar una mica al tetris, i a dintre el cotxe no es que estiguem gaire amples. Arribem al pis, són les 12:30h fem el dinar ràpid i sortim ràpids com un llamp a aprofitar els últims raigs de sol del dia cap a les pistes de Ordino-Arcalís.

L'Adrià avui fa just 1 setmana que li han tret el guix que duia per un esquinç al turmell i provarà si per aquests dies podrà anar amb esquís o be tindrà que conformar-se amb les raquetes. Comencem a caminar i a guanyar alçada i no és fins els 2300m aproximadament que ens podem calçar els esquis i les raquetes.

Acaba la jornada, respecte al meu germà no li fa nosa el turmell en pujar, però en baixar és veu que li fa molt de mal, així que decideix anar la resta de dies amb les raquetes.

25 de novembre de 2014, Vall de Rialb i Vall de Sorteny

Comencem la 2a jornada, anem en direcció al cim de la Font blanca tot pujant per la Vall de Rialb. La neu no la trobarem fins els 2300m aproximadament, això implica carretejar els esquis i les botes durant força estona ja que el camí a seguir és molt llarg i puja molt a poc a poc. El camí l'anem recorrent molt a poc a poc a causa del gel que hi ha durant tot el recorregut, fins i tot en algun tram em de fer mitja cua i traçar el camí per un altre lloc on sigui possible.

Per fi hem puc treure les botes, però no els esquis, ja que avui fa un fred considerable i més que neu trobem gel. Anem prosseguint el camí, cada cop la pendent és més forta. Jo al tenir les botes amb sola rígida puc anar clavant els cantells i lateralment pujar amb l'ajuda dels bastons, però en canvi, tan el Nil com l'Adrià tenen més dificultats, tantes que en Nil li té que donar 1 grampó del seu parell i els 2 tenen que pujar amb la ajuda d'un sol grampó i piolet.

Fa molt i molt de fred i vent a l'hora, veiem la Portella de Rialb al fons però decidim que avui no és el dia i girem mitja cua.

Decidim anar cap al llac de l'Estanyó, o si mes no fins on puguem arribar. Al cap de força estona arribem al refugi de Sorteny i parem a donar un cop d'ull a la part lliure del refugi a veire com està i... insuperable! ben aïllat i amb aigua corrent amb una pica i tot! Aquests andorrans si que saben el que es fan, com ens queda per aprendre...

Comencem a pujar metres amunt direcció al llac de l'Estanyó per un sender molt xulo i molt dret. Arribem a tocar neu aquest cop a la cota 2100m ja que aquesta és una vessant N.

Acabem la jornada uns amb més o menys pota que altres, però en una cosa si que ens em quedat ben igualats sí, i es què tenim molta però que molta gana, i és què portem 8h de activitat i no em menjat durant tot el trajecte! Macarrons ara vinc!!!

26 de novembre de 2014, Comapedrosa

Ahir el temps deia que el sol voldria treure el nas i que ja estava fart de tant bufar i tenia que parar a descansar, ja que li feia mal el cap. És què tant bufar...Així que aquí a Arinsal ens trobem entorn les 8:00h per fer front a la pujada del cim del Comapedrosa. És una pujada llarga i dura sí, però sabem que avui no patirem tant ja que avui anem ben carregats de provisions, jeje, dels errors un n'aprèn!

No és fins ben a prop del refugi de Comapedrosa on ens podem calçar els esquis i les raquetes, el 1er tram està molt glaçat, però un cop superat la neu és formidable!

Pugem fins a divisar "l'Estany Negre", dic entre cometes perquè jo el veig tot blanc... i a partir de aquí comencem un recte amunt fins arribar a parar a una carena-cresta on l'ajuda del piolet es fa indispensable per arribar a assolir el cim més alt del principat amb seguretat.

La veritat és què m'ho estic passant d'allò més bé. Fa un sol espaterrant, ni gota d'aire i unes vistes espectaculars. Just sota els nostres peus, però molt i molt avall es troba Arinsal. I és que aquí dalt ets sents déu i de tant en tant quant veus algun perill important ets sents una formigueta també. És una sensació que a mi m'excita molt, el rol de déu-formigueta.

Acabem fent cim, fent un mos ràpid i decidim baixar fins el Coll de Malhiverns, però com el seu nom indica: al hivern, dolent dolent. Es cara S-E, i la veritat es que les condicions del mantell nival són dolentísimes. Així que girem cua i fem un dret cap a l'Estany Negre de puta mare!

El que no em surt tant bé es que baixant per culpa de les maleïdes fixacions que les he de canviar, se'm salta un esquí, em caic al terra, m'aixeco i observo com un esquí se'n va muntanya avall, i veig com... Meeeerrrrdaaa!!! l'esquí enmig de l'Estany Negre.

Acabem la jornada sense més incidents i molt contents de l'esplèndida jornada realitzada.

27 de novembre de 2014, Cap de la Costa Gran

Sóm a la 4a i última jornada, sortim desde el pàrquing d'Ordino-Arcalis i pugem cap al sector de la Coma amb els esquís ja posats, ja que els canyons de neu han estat treballant durant tota la nit. Pujem fins al cim del Cap de la Costa Gran sense cap problema. Aquí dalt les vistes són espectaculars, llàstima que el fort vent provoca mala visibilitat.

Ara toca baixar, la baixada és molt xula, sobretot quan podem baixar de cul, com si d'un tobogàn és tractés. Això sí, sempre amb un piolet a la mà per si alguna frenada d'emergència tinguessim que realitzar.

Baixem al cotxe, ara el Nil deixarà les raquetes per substituir-les pels esquís. Remuntem pistes amunt. En Nil realitza la 1a baixada a base de cunya sí, però bè. Ara a la 2a baixada el Nil si llença i baixa com un professional! Aquest noi promet!

Donar mil gràcies a la cosina del Nil per deixant-se el pis, per cert em estat com reis, un pis molt acollidor i confortable. Mil gràcies.

Trail del Bisaura, 44km 2530m+

Diumenge 12 de octubre de 2014

Estic a aixopluc en la meva caravana, a fóra està caient una de les bones, amb llamps i trons, què són els conseqüents que obri els ulls abans de l'hora prevista. Concretament em llevo a les 5:06h quant la sortida de la cursa és a les 7:30h, i és què tan sols estic a uns 200 metres de la línea de sortida. No pot ser, haig de dormir més! Però els llamps i trons continuen sonant fort i il·luminant les finestres de la caravana i no puc dormir, així que agafo el impermeable i surto a estirar una mica les cames.

Arribo a la plaça on es donarà la sortida, a uns 20 minuts abans que comenci. Observo i em quedo sorprés perquè no i veig corredors, però observo una mica més i puc apreciar que els corredors estàn sota un porxo. I és que encara plou i la gent no és vol mullar abans d'hora.

Just abans de que donguin el tret de sortida observo totes que totes les cares dels organitzadors mostren un estat d'alegria i d'emoció díficil de descriure. I és que l'any passat va ser un trail del Bisaura èpic, d'aquells que recordar. Va ser un any molt sec, tant, que si anaves amb compte no calia ni mullar-te els peus!!! Aquest any en canvi és un any normal i sé que aquesta alegría que mostren be donada a causa del fangeig que hi ha durant tot el recorregut. I és que aquest any sí, en aquesta edició la zona del Bisaura ens ensenyarà quin pa si dona aquí!

Arrenca la cursa, i arrenca molt tranquila, tant que fins i tot en algun moment em col·loco al capdavant. No tardem gaire en deixar el tram asfaltat i la veritat que el terreny està tovet tovet.

Passem per el 1er avituallament i no parem, sabem que aquest és un dels plats forts d'aquesta cursa, i és que cada 3-4km te'n trobes un, i a més, perquè parar a veure un glop d'aigua quant és més fàcil obrir la boca mirant el cel i servir-te tu mateix?
Obrim un taló de teatre que mostra una pujada per un ram de pista molt dret i enfangat. El títol del taló deia: "les portes de l'infern".I és què a diferència de l'edició passada que es podia fer tota corrent sense cap tipus de problema, aquest any mantindre's dret és un dilema, i per aquest motiu ens trobem uns diables al tram final de la pujada ben entusiasmats.

Arribo al "1er cel" o el Revell, miro enrere i puc comprovar com s'ha estirat el grup, i aquí al capdavant només som un grup de 3 persones: en Javier Puit, en Lluís Ruiz i jo mateix.

Arribem al Castell de Besora. Què passa? On estan els monjos? Es què s'han adormit? No, no s'han adormit en's els trobem de baixada cap a Santa María de Besora, per el que veig en ells tampoc els i fa gaire gràcia tant de fang i fan una mica de tard.

A Santa María de Besora hi ha un creuament cap a la dreta i en Javier se'l salta, ell no està lluny i tinc temps a avisar-lo. Si te'n vas de recte segueixes el tram de la mitja marató i no te'n adonés fins que arribes en un control i et diuen que has de fer mitja volta, això els i passarà en uns quants corredors que no es coneixen el recorregut i que tenen la mala sort que ningú els avisi.

Anem baixant fins anar a espetegar en un rec. Què? Ostres! no havia mirat en atenció la bossa del corredor, i entre paparets informatius i de propaganda s'hem havia passat per alt el tiquet del pas gratuït a la piscina del Bisaura! Miro de passar la piscina per la seva part menys fonda i l'aigua m'arriba una mica per sobre de l'alçada dels genolls, l'aigua em refresca les cames i això em permet continuar endavant amb la mateixa fermesa.

Arribo a la bassa del Beví, aquí una pista ens condueix fins a un dels llocs més espectaculars de tot el recorregut, "els bufadors". Continuem trotant el mateix grup de 3 persones que formem el 1er grup, anem en camí cap a la pujada més llarga de tot el recorregut. Aquesta pujada presenta uns quants troncs enmig del camí que s'han d'esquivar saltant, el qual és molt xulo de fer, ja que entre fang i salts de troncs això sembla una cursa d'obstacles!

(foto edició passada)

Ja fa força estona que estic endavant marcant el ritme del grup i vaig força decidit que puc aguantar el ritme fins al final. De sobte, sense avisar, les cames es queixen i em diuen:

-Cames: On vas flipat! si fa mesos que no corres...

-Jo: Es veritat, aquest estiu l'únic que he fet és caminar i caminar, metres i metres de desnivell. Em deixeu caminar?

-Cames: Sí sí, caminar caminar!!!

-Jo: Val, doncs a caminar!

Tot seguit be un home per darrere nostre, s'afageix al grup i ens donem el relleu. Ell que anava 4t passa al meu lloc, 1er i marcant el ritme, i jo en canvi acabo de tenir una conversació amb les meves cames i com home de paraula que sóc passo a caminar i prenc la seva posició, 4t, amb un plis plas.

Després d'una llarga baixada arribo a Vidrà, just a pocs metres abans d'arribar a l'avituallament m'atrapa un corredor, aquest ni tan sols mira l'avituallament. No sé si fa veure que no l'ha vist o és que realment no l'ha vist, però aquí hi ha muntada una festa...! Macarrons, embotits, xocalata negra, de llet, blanca, pa, formatge i moltes coses més. Jo aquest avituallament si que el veig sí! i no mi ser estar. Penso: fes fes, que ja veure'm qui s'ho passa millor aquí, si tu o jo, jeje!

Ara toca pujada a Bellmunt, en aquesta pujada han fet un canvi en que per la meva opinió és molt encertada: l'any passat es pujava per on baixa Camí pels Matxos, i en aquesta edició en canvi ens fan pujar per una carena dreta, dreta!. Per alguna cosa serà que enmig de la pujada i veig una creu d'una persona que allà va deixar d'existir... (la creu és de broma, per fer ambientillo).

En aquesta pujada a la gent, per lo general veig que pillarà però a mi tot el contari, és el tipus de pujada que a mi em van, les d'anar a 4 grapes. Noto com les cames es van relaxant m'entres observo com les cames d'un corredor que va per davant meu se li van desgastant, jeje... ara és l'hora de atacar!

Després de la animació musical que em he tingut durant la pujada i gràcies als ànims de la Alba arribo a Bellmunt recuperat, aquí vaig 4t, no sé a quant està el 3er però sóc conscient que he anat força estona arrossegant-me i que pot haver agafat molt de marge, però també sé que queda una baixada llarga i tècnica i que a mi em van molt bé, així que perdo el temps i tiro avall.

Durant la baixada vaig avançant a molts corredors de la mitja i realment són un estorb ja que quasi tots van tocats i jo baixo força bé. La organització té la última carta guardada, i quina carta...! Ens han tret els últims kms de pista que arribaven al poble per tot sender del guapo i el més enfangat!

Finalment arribo a meta amb 5:07h, 4t a la general i 1er Sub-23.

 Destacar què és una cursa on la organització està al 100% entregada al corredor, un recorregut molt corredor, però on la presència del fang fa que no o sigui tant. I sobretot el que a mi m'ha impactat molt, tot i haber-la corregut en la edició passada és el paisatge tant espectacular i el fet d'empalmar un corriol amb un altre sense parar.

Ens veiem en la propera edició, aquest cop a la 1a edició de la ultra trail del Bisaura, endavant!

Rialp Matxicots, 82km 5600m+

Dissabte 20 de setembre de 2014

Són les 4:40h, obro els ulls i m'aixeco alertat i alterat a causa de l'alarma del rellotge. Aquest cop l'alteració que duc dintre meu, no és l'altre que la que produeix els nervis abans d'unes hores d'una cursa, però aquests són més intensos que mai. Els motius?

-He entrenat el suficient?
-El recorregut està d'acord amb les meves possibilitats?
-La calor em farà mala passada?

No! està clar que aquests motius preocupen a tothom, però estic completament convençut que aquests no seran un impediment.

En canvi el que si amb preocupa és que tinc endavant a la Rialp Matxicots, una ultra marató única a Catalunya. Molts discutiran què no és la més tècnica, no és la més dura i tampoc és la que transcorre a una altura mitja més elevades, però en canvi no se'li pot treure que és la única on i presenten 2 pujades molt significatives, la 1ª al principi amb 2100m+ i la 2ª al final amb 1700m+.

Però encara hi ha una cosa que més em preocupa, i es que en les dues edicions anteriors m'ha posat unes series de paranys que no he sabut esquivar, i com a conseqüència no la he pogut acabar. Aquest any sé que això no canviarà, i se'm passa pel cap tot allò que em pot venir i m'ha atabalo, així que vinga, cap a la línea de sortida i a distreure la ment fent petar la xerrada amb els participants!

A la línea de sortida amb trobo amb molts coneguts i amb altres cares per conèixer. Comencem a trotar, amb trobo amb companyia d'un company que admiro molt, l'Esteban Monje i conjuntament amb ell amb en Xevi Guinovart i l'Imanol. Amb sobte molt estar amb ells, però la veritat és que la coordinació entre les pulsacions del cor i la velocitat amb que moc les cames és perfecte, i a més podem anar xerrant tota l'estona. Al cap de uns 30' l'Imanol és cansa d'anar acompanyat de 2 "iaios" i 1 "nen" i se'n va enmig de la foscor.

Arribo al Montsent de Pallars (2883m), el sostre de la cursa amb l'Esteban, em diu que guardi pota perquè això ni tan sols a fet que començar (més endavant ja m'ho trobaré perquè m'ho a dit).

Arribem al Monterroio i a partir de aquí l'organització a fet una petita modificació del recorregut, passant per els estanys de Mainera, una decisió molt encertada deguda a la seva gran bellesa.

De baixada em trobo força patós i m'entrebanco amb facilitat, fins i tot caic al terra i em be alguna rampa i tot (penso: ja està, ja comencen a venir els impediments...), de sobte em be al cap en Salvador Vilalta, molt bon amic i company d'aventura, al qual és una llàstima que no estigui aquí. Imagino què és el que faria ell en aquesta situació, és fàcil, afluixar el ritme a ritme de finisher, així que és el que faig.

Arribo a Caragué km 30 aproximadament, em diuen que vaig 8è, però jo li responc que més igual, que l'únic que tinc al cap és acabar i ell em mira sorprès. Pujo la última pujada abans de fer la meitat del recorregut. En aquest punt, en les dues edicions anteriors estava rebentat, i en aquesta en canvi estava súper bé! Aquest any finisher segur!

Arribo a la barraca dels caçadors, surto de la base de vida i l'Esteban no apareix per enlloc. Això em preocupa, pensant en què vaig massa ràpid. Aquest any no compateixo contra ningú que no sigui jo mateix, si anés a competir de veritat de ben segur que estaria rere de ell, i més sabent que és dels més forts i podria veure'm malparat. Però vaja, em trobo bé, vaig al meu ritme de finisher així que no afluixo el ritme de finisher i segueixo endavant.

Passat 2 pobles abandonats, comença una llarga i pronunciada baixada, la més tècnica del recorregut, fins el pont de Guilleri. Aquí m'assento i recupero forces menjant i hidratant-me fort. Són les 14h i aquí  a avall fa molta calor.

Pujo metre a metre guanyant alçada per un corriol molt xulo fent ziges-zages  com si de traçades de esquí de muntanya es tractessin, on aquest acaba en un tram asfaltat on conduirà finalment a l'hotel de Portainé, on cada cop la calor la vaig deixant més enrere i on cada cop recupero més l'alè.

Arribat a l'hotel em trobo a l'Albert Torrent, em diu que molt bé, vaig 8è i jo lic dic sincerament que més igual, que com si necessito totes les hores del món per acabar, que l'únic que m'importa és ser finisher, ell em diu que collonades, que apreti les dents, però jo no faig cas i vaig a la meva fins al pic de l'Orri. Arribat a aquest punt quasi se'm cauen les llàgrimes dels ulls en imaginar la arribada a Rialp, però de seguida torno a la realitat i començo a baixar en direcció Rialp.

En aquesta baixada la gent es queixava que era molt pistera i llarga, així que els organitzadors la han canviat totalment fent camp a través per enmig del bosc i baixant de forma molt més directe. Em prenc un gel, de sobte l'esperit competitiu que tenia tant adormit es comença a despertar i decideixo apretar fins al final. El camí va fent "la puta" com nosaltres diem, però ara l'esperit competitiu està tant viu, que ja poden ser tant dretes com vulguin les pujades que les faig totes corrent.

Ara si que si, arribo a la meta, no he mirat el temps que duia durant tot el recorregut, i quant el miro no m'ho crec 12h 47' i 6è classificat a la general! Ueeeee!!!